El Sindicat de Tècnics d’Hisenda (Gestha) ha fet públiques unes quantes dades que serveixen per quantificar la corrupció a Espanya.

Cada any es deixen declarar a Hisenda i a la Seguretat Social uns 250.000 milions d’euros. Això vol dir que l’economia submergida a Espanya suposa el 24,6% del PIB (al conjunt de la UE és del 18.3). La xifra és tan bèstia que, quan l’he llegit, un de lletres com un servidor l’ha entès tan ràpid que durant una estona em punxaven i no em treien sang. Bé, ni cap altre fluid.

Una altra xifra molt bonica són els 7.000 milions d’euros que els surten als senyors (i senyores) d'Hisenda de sumar tot el que ha aparegut relacionat amb les principals causes judicials per corrupció descobertes des de l’any 2000. Però la cosa millora si en comptes de fer cas dels números d’Hisenda fem cas als de la Universitat de Las Palmas, que diu que són 40 mil milions. I si ens creiem Luís Garicano, responsable econòmic de Ciutadans, la broma són 200 mil milions. Però no se’n vagi, que ara ve el millor, el més divertit: el que vostè i jo acabem pagant per culpa d’aquesta immensa estafa social.

Si a tot plegat li sumem els impostos que no s’ingressen i les cotitzacions socials que es deixen de liquidar i dividim la xifra pels habitants que ara mateix té Espanya, resulta que cada any gratifiquem l’Estat amb entre 800 i 1.000 euros més dels que ens tocarien per afrontar el forat que provoca la corrupció i el frau. Què, ara sí que li he donat una alegria que no se l’acaba, oi?

Però continuï sense marxar encara, que tot és susceptible d’empitjorar. També aquest dijous, el Ministeri de l’Interior ha explicat que durant l’any 2015 van investigar 1.108 casos de corrupció que van significar la detenció de 2.442 persones i que el Servei contra el Blanqueig de Capitals del Banc d’Espanya (Sepblac) va obrir el 2014 un total de 4.637 investigacions que van continuar obertes durant el 2015. Ah, i de regal li comunico que la Fiscalia Anticorrupció s’està mirant amb amor i dedicació 340 procediments penals. Què, ara si s’ha emocionat, oi?

Són en moments com aquest quan t’entren unes ganes terribles de seguir pagant el que et toca i, sobretot, començar a recollir papers per fer la declaració de la Renda, un regal dels Déus que et posa de mala llet tant si et toca pagar com si et toca cobrar. Si pagues, emprenya. Perquè pagar no agrada. I si cobres, també. Perquè vol dir que et tornen uns diners que tu els has avançat de més i que, tot i ser teus, els han tingut ells. I els han tingut des de la primera retenció del gener de l’any anterior i fins al moment que els ve de gust pagar (en el meu cas, l’últim cop va ser el migdia del 31 de desembre, minuts abans d’acabar el termini a partir del qual me’ls havien de tornar amb interessos i 23 mesos després que em comencessin a deure calés). Bonic.

Però ja se sap, la prova que ets pobre és que ni tan sols tens prou diners com per poder defraudar i no pots ni pagar-te un expert que faci “enginyeria financera” amb els teus ridículs ingressos. Ai senyor... que trist, no troba?