Quant es triga a negociar un veritable acord de govern? Quant perquè prop de 200.000 persones es pronunciïn amb garanties sobre aquest acord? Quina informació haurien de tenir els votants en aquest referèndum perquè la consulta no sigui una manipulació basta? I finalment, com es fa compatible tot això amb un calendari constitucional que exigeix una sessió d'investidura, encara que només sigui perquè comenci a córrer el termini de dos mesos per convocar noves eleccions?

Per justificar l'últim envit que ha llançat al seu propi partit, Pedro Sánchez s'empara en el precedent del referèndum amb què l'SPD va consultar els seus militants sobre el seu acord de govern amb el partit de Merkel. És curiós com el cas alemany s'utilitza o es rebutja a gust de l'usuari: serveix per al que convé i no serveix per al que destorba. Però acceptem el joc, per trampós que sigui. Què va passar realment a Alemanya?

Les eleccions es van celebrar el 22 de setembre del 2013. Després de comprovar que no havia assolit una majoria suficient, l'endemà (l'endemà!) tots els partits van començar a negociar entre ells. Angela Merkel va iniciar contactes formals a dues bandes: amb els socialdemòcrates del SPD i amb Els Verds. El SPD es va reunir amb tots: amb el CDU-CSU de Merkel, amb Els Verds i amb l'Esquerra (Die Linke). Tot això va passar en la primera setmana després de les eleccions.

És curiós com el cas alemany s'utilitza o es rebutja a gust de l'usuari: serveix per al que convé i no serveix per al que destorba

Aquests contactes van permetre constatar, programes en mà, que la coalició més viable i sostenible era la que va unir al CDU-CSU amb l'SPD. La negociació va durar dos mesos: es va tancar el 23 de novembre i el seu resultat va ser un document de 185 pàgines en el qual figurava tot: els objectius generals del futur govern, les mesures concretes en cada àrea, les forces polítiques que es comprometien a donar-li suport i el repartiment de responsabilitats.

Això va ser el que l'SPD va sotmetre a consulta dels seus militants el 14 de desembre. Els que van votar en aquest referèndum ho sabien tot: el què, el per a què, el qui i amb qui... fins i tot, el com i el quan de cada decisió. En cas de dubte o discrepància entre els socis del govern, hi ha un document a què agafar-se. En el cas que el que es faci no respongui a allò que ells van votar, els militants socialdemòcrates tenen una referència clara per exigir responsabilitats als seus dirigents.

Així que si es vol prendre com a referència el cas d'Alemanya, vet aquí la resposta: dos mesos per negociar un acord de govern i 20 dies per organitzar un referèndum de militants. I per descomptat, tota la informació sobre aquest acord a disposició dels votants i de l'opinió pública.

Com som espanyols i no alemanys, reduïm aquells terminis. Si això anés de debò, el 21 de desembre haurien començat els contactes entre els partits. La negociació pròpiament dita –amb papers, amb números– hauria durat un mes. I avui tindríem un acord de fons i de forma, plasmat en un document complet en el qual sabríem exactament què farà aquest govern, com es compondrà i quines forces li donaran suport. I sobretot, a què es compromet exactament cadascun dels signants. Amb tots aquests elements de judici, els afiliats socialistes estarien en condicions de pronunciar-se en la primera setmana de febrer. Si això anés de debò.

Però com això no va de debò, l'endemà de les eleccions els líders no van reunir els seus equips d'experts en polítiques de govern per estudiar els papers de la negociació, sinó els estrategs, els de màrqueting i els gurus per estudiar com es col·locaven millor en la perspectiva d'unes noves eleccions.

S'han deixat passar més de quaranta dies des del 20D sense avançar un sol pas per donar un govern a aquest país

Com que això no va de debò, s'han deixat passar més de quaranta dies des del 20D sense avançar un sol pas per donar un govern a aquest país. 40 dies malversats en una batalla de posicions –dins de cada partit i entre tots ells– per determinar dues coses: qui es menja el merder davant de la societat per haver provocat la repetició de les eleccions i qui se situa millor davant de la previsible nova cita amb les urnes. Cosa que inclou una lluita pel lideratge en els dos partits principals –sorda en el PP, estrident i sagnant en el PSOE–.

Com que això no va de debò, el senyor Rajoy té la investidura bloquejada i al Rei paralitzat, i està a punt de provocar una crisi constitucional amb una simple fórmula: Ni menjo ni deixo menjar. Ni em presento ni em retiro. Fins quan? Fins que a ell li convingui. És legal, però immoral. Té dret, però no hi ha dret.

Com que això no va de debò, el senyor Sánchez s'ha passat l'última setmana torejant els dirigents territorials del seu partit, aparentment consultant-los sobre el desenvolupament del comitè federal i realment mantenint-los enganyats sobre els seus veritables propòsits. Conspireu, conspireu, maleïts, que us tiraré les bases a sobre quan menys ho espereu i aquesta us l'empassareu sencera perquè, a més, sou uns covards i ho sé. No és la primera vegada ni serà l'última, però el cas és que li ho permeten.

Com que això no va de debò, aquests mateixos dirigents han fixat una data per al seu congrés federal –el 21-22 de maig– sabent que hi ha una altíssima probabilitat que en aquell moment el país estigui en vigílies d'unes eleccions generals. Però com aquí no importa el que és, sinó el que sembla, endavant amb la ficció i després ja veurem (“i després ja veurem” és l'expressió favorita dels polítics socialistes de l'última dècada, els vells i els nous).

Com que això no va de debò, el mateix senyor Sánchez que es presenta en mítings davant de gegantines banderes d'Espanya negocia en secret amb grups sobiranistes perquè, amb una oportuna abstenció o una calculada absència en el moment just, li donin la investidura que no pot guanyar de cap altra manera. “Abans que el gall canti, em negaràs tres vegades”. Cada vegada que Sánchez nega que estigui disponible per negociar amb els independentistes, hi ha una picada d'ull còmplice i un frec de cames per sota de la taula. A la Moncloa com sigui, i després... Ja ho veurem!

El mateix senyor Sánchez que es presenta en mítings davant de gegantines banderes d'Espanya negocia en secret amb grups sobiranistes

Com que tot això no va de debò, el senyor Iglesias exigeix al PSOE un acord immediat, mentre fa tot el que pot per sabotejar-lo. Els insulta, els provoca, els desautoritza davant de les seves bases, posa tota la zitzània que pot (i és molta) per a dividir-los... El que encara no ha explicat és a quants diputats està realment en condicions de comprometre en un acord de govern. Els asseguro que no són 69, són molts menys. Els altres s'hauran de negociar amb Colau, amb Oltra i amb Beiras, cada un dels quals reclama el seu propi "dret a decidir".

Com que això no va de debò, el senyor Rivera ha confós una frontissa amb un mesclador universal que s'acomoda a qualsevol cosa per tal d'evitar el calvari d'unes noves eleccions. I mentrestant, espera que una carambola miraculosa el propulsi al cim sense haver fet l'escalada.

I com res d'això no va de debò, les coses serioses d'un país institucionalment podrit, econòmicament malalt, socialment dessagnat, territorialment amenaçat de fractura i internacionalment desacreditat com mai des que va morir el dictador continuen esperant, mentre aquests senyors segueixen allà, tancats amb la seva pròpia joguina.

Si us plau, hi ha algú seriós?