“Volem que tots els personatges d’aquesta farsa barroca surtin a escena i saludin el públic”. Era el juliol del 2013 i qui parlava amb tanta vehemència era el president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i avui president del grup de Catalunya Sí que es Pot al Parlament, Lluís Rabell. El motiu: les sospites que l’Institut Catalunya Futur, la sucursal catalana de la Faes, el fins fa poc think tank de referència del PP que encara presideix José María Aznar, també estaria esquitxat per l’escàndol del Palau de la Música com ho està l’extinta CDC. Vegem-ho.

Resulta que entre el 2003 i el 2004, al Palau de la Música van començar a arribar les quantitats més grans que mai havien arribat des del Ministeri de Cultura en concepte de subvencions per fer-hi obres, prop de 4 milions d’euros. I en la mateixa època també es van incrementar de manera substancial els ingressos per donacions de l’Institut Catalunya Cultura, al voltant d’1 milió d’euros. Segons els tècnics de la FAVB, pel mig es van perdre 2 milions d'euros. I casualment -o no-, el president de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, Fèlix Millet, se n’havia fet membre, de l’Institut. Millet volia convèncer Aznar que invertís a l'emblemàtica institució, i els respectius matrimonis fins i tot havien sopat a Menorca, on el president del Palau tenia una residència d'estiueig.

Millet es va fer membre del think tank del PP a Catalunya per convèncer Aznar que invertís al Palau de la Música

El patronat de l’Institut Catalunya Cultura volia ser el laboratori d’idees de l’enèsim gir catalanista del PP que en aquell temps liderava Josep Piqué. El qui va ser ministre català de referència durant 7 anys va presentar el juny del 2003 els membres del patronat de la Faes catalana: l’exministra de Ciència i Tecnologia Anna Birulés; Pau Guardans, ex director general d’Indústria; Miquel Nadal, ex secretari d’Estat d’Indústria i Exteriors;  Pedro Ferreras, expresident de la SEPI, –tots ells molt propers a Piqué–; l’escriptor Lluís Racionero, pròxim al PP des dels anys noranta; o dirigents del partit com Francesc Vendrell, Alícia Sánchez-Camacho, encara presidenta de la formació, Rafael Luna, diputat al Parlament i Alberto Fernández Díaz, líder dels populars a l’Ajuntament de Barcelona. També s'hi van incorporar Joan Antoni Samaranch, president del COI, i el "nacionalista" Fèlix Millet. Piqué va declarar que l’objectiu de la fundació, única secció autonòmica de la Faes a tot l’Estat, era "trencar els tabús sobre el nacionalisme, el bilingüisme i l’emigració". Com es veu, l’Operació Diàleg de Soraya Sáenz de Santamaría i el despatxet de la vice a la Delegació del Govern que dirigeix Enric Millo és una broma en comparació amb el pied-à-terre que tenia Aznar en Barcelona en els anys finals del pujolisme amb Piqué com a mestre de cerimònies.

Desconec en què han quedat les sospites sobre la presumpta relació entre l’espoli del Palau per part de Millet i el seu mà dreta Jordi Montull –es calcula que el lladronici supera els 23 milions d’euros– i el finançament del think tank del PP a Catalunya en l’època esmentada. També em continua semblant un misteri digne d’un especial de Cuarto Milenio que Millet i Montull poguessin moure tals quantitats de diners i que cap de les administracions que patrocinaven el Palau, és a dir, gairebé totes, inclòs l'Estat, i que cap dels seus responsables, és a dir, polítics de tots els colors, populars, convergents, socialistes, ecosocialistes, mai no tinguessin el dubte més mínim sobre el personatge i la gestió dels diners que feia el seu equip. Però podria ser que els túnels subterranis que connectaven amb el Palau de la Música a l’època de Millet fossin més que els que –segons els indicis que s’estan jutjant– menaven a l’antiga seu nacional de CDC del carrer Còrsega.

Podria ser que els túnels subterranis que connectaven amb el Palau de la Música a l'època de Millet fossin més que els que menaven a la seu de CDC al carrer Còrsega

Diu el refrany que “mal de molts, conhort de boigs" i és veritat. Que hi hagi zones d’ombra en la relació entre Millet i el PP en cap cas emblanquina els indicis de finançament irregular de CDC a través del Palau de la Música. Que, com ha declarat Artur Mas, tot estigui per demostrar (si és que és demostrable), tampoc és garantia per posar la mà al foc sobre res. I que CDC s’autoliquidés dos anys després de la confessió pública del seu fundador, Jordi Pujol, sobre la famosa deixa, de cap de les maneres inculpa en res a ningú però tampoc l'exculpa. Catalunya no és un confessionari. La mort política de CDC, en fi, tampoc no assegura que el PDeCAT surti indemne de la tempesta judicial sobre el partit del qual és hereu. El cas Palau, el cas Pretòria (que es jutja a partir d’aquest dilluns), el sumari del 3% (segons Millet i Montull, un 4%)... són una herència enverinada per al jove equip que dirigeix el tàndem Pascal-Bonvehí. I un repte per a l’ERC d’Oriol Junqueras, que, sense tenir-hi res a veure, comparteix govern i grup al Parlament amb el partit que presideix el també últim president de CDC.

La mort política de CDC no assegura que el PDeCAT surti indemne de la tempesta judicial sobre el partit del qual és hereu

Els lectors em diran que també Mas coneixia Millet i que també va sopar amb ell a Menorca, illa en la qual és sabut que des de sempre estiueja l’expresident de la Generalitat. Però el cas és que en aquesta primera setmana de judici del cas Palau, Rabell no ha dit ni piu sobre aquells suposats vasos comunicants entre Millet i Aznar, i els homes –i dones– d'Aznar a Catalunya, que fa pocs anys va denunciar amb aquella contundència tan de teatre com el símil de la “farsa barroca” que ell mateix utilitzava. Tampoc he escoltat cap comentari, per cert, dels actuals dirigents del PP: de Xavier García Albiol, per exemple. Fa temps que els populars no reivindiquen les inversions de l’Estat en institucions i obres de referència de la cultura catalana, com el Palau. En canvi, a l’amistat Millet-Aznar sí que s’hi ha referit, des del seu compte de Twitter, l’exdiputat de la CUP David Fernàndez. Però esclar, com dirien Rabell i Anna Gabriel, ja se sap que a l’anticapitalista Fernàndez i al “burgeset” Mas fins i tot se’ls ha vist abraçar-se en públic.