El 2013, els socialdemòcrates van perdre les eleccions a Alemanya. Les va guanyar clarament la coalició liderada per Angela Merkel, encara que no va assolir la majoria absoluta al Bundestag.

Els 360 diputats del Parlament es van dividir en quatre grups: la coalició de centredreta CDU-CSU, amb 310 escons; els socialdemòcrates de l'SPD, amb 193; Els Verds, amb 64 diputats, i L'Esquerra (Die Linke), que ajunta els escindits per l'esquerra del SPD i les restes del partit comunista de l'Alemanya oriental, amb 63 escons.
Salvant el fet que allà no hi ha partits nacionalistes (tret que es consideri com a tal la CSU bavaresa, que sempre va en coalició amb la CDU), potser la situació els resulti familiar. Quatre partits d'àmbit nacional. Un guanyador clar, amb notable avantatge en vots i en escons sobre el segon. I tanmateix, era precisament el segon partit, el perdedor, el que tenia la clau del govern. Sense l'SPD, no hi havia res a fer.

Els socialdemòcrates tenien tres possibilitats:
La primera era arribar a alguna classe d'acord amb Merkel per permetre un govern.
Es podrien haver plantat en un NO-és-NO a qualsevol modalitat d'acord amb qui va guanyar les eleccions. Ni govern de coalició, ni pacte de legislatura, ni acord d'investidura, ni tan sols una simple abstenció sense cap compromís ulterior. En aquest cas, els haurien exigit oferir una solució alternativa. Entre l'SPD, els Verds i L'Esquerra sumaven 320 escons davant els 310 de Merkel, així que, com diria aquí Pablo Iglesias, els números donaven. Hauria estat la versió alemanya del "govern Frankenstein".

I també podrien haver-se negat a tot. Ni amb uns, ni amb els altres. Amb la conseqüència que el país quedaria bloquejat, no seria possible formar cap govern i haurien hagut de repetir-se les eleccions. Poden estar segurs que el partit responsable d'un desori com aquest ho hauria passat molt malament per explicar-ho a la societat. Coneixent els alemanys, ja s'haurien ocupat en aquesta segona votació que aquest partit no només abandonés qualsevol esperança de governar, sinó que mai més no tornés a tenir a les seves mans la clau de res important.

Els socialistes alemanys van decidir asseure's amb el partit guanyador, negociar un programa de govern de més de dues-centes pàgines en el qual van introduir gran part dels seus plantejaments i van participar en un govern políticament transversal amb el suport del 80% de la cambra. No sembla que els hagi anat gaire malament, ni a ells ni al país.

Quan es pressiona el PSOE perquè doni una sortida al bloqueig d'Espanya, no és per caprici ni perquè existeixi una conspiració mundial contra Pedro Sánchez

Quan avui es pressiona el PSOE perquè doni una sortida al bloqueig d'Espanya, no és per caprici ni perquè existeixi una conspiració mundial contra Pedro Sánchez (de la qual en participarien, entre altres, la Comissió Europea, el president dels Estats Units i els editorialistes del New York Times).

És perquè objectivament té a la seva mà la clau que pot obrir la porta, i ha d'utilitzar-la en algun sentit. El triple NO del PSOE és fal·laç com tots els enigmes sense solució, perquè amaga un Sí vergonyant: sí a les eleccions repetides.
Ni aquesta grotesca ronda de trucades que ha emprès després de la investidura fallida de Rajoy té cap mena de crèdit, ni hi ha base per esperar una solució màgica procedent de les eleccions del 25 de setembre.

Tot és pura dilació. Pensar que Rivera farà el seu tercer salt mortal amb tirabuixó per embarcar-se com a soci subaltern en un viatge cap a no se sap on amb els socialistes i els podemistes és delirant; òbviament, Sánchez és el primer que no s'ho creu ni somiant.

A Galícia, Feijóo obtindrà la majoria absoluta; i encara que no l'aconseguís i es formés un Frankenstein a la gallega amb el PSdeG, En Marea i el BNG, no arribo a veure en què ajudaria això a resoldre el problema del govern d'Espanya, perquè continuaria interposant-se el problema de comptar amb els independentistes catalans i la seva exigència d'un referèndum d'autodeterminació.

Al País Basc, el PNB no tindrà cap mena de problema perquè Urkullu sigui elegit lehendakari (només necessita els seus propis vots) i per governar còmodament amb aliances de geometria variable. D'on ha sortit aquesta fantasia que el PNB estarà obligat a llançar-se a mans de Rajoy per salvar el seu govern a Euskadi?

Al País Basc, el PNB no tindrà cap mena de problema perquè Urkullu sigui elegit lehendakari

Una vegada i una altra, la pilota torna al lloc on la van deixar els votants el 26 de juny: la teulada del PSOE. I els socialistes ja no saben què fer per enviar-la fora. Fa l'efecte que esperen que el problema els el resolguin els nacionalistes bascos; i si això no succeeix (que no succeirà), que ho resolguin els ciutadans donant 150 escons al Partit Popular (que podria succeir). Tot plegat per no carregar el mort de decidir.

El cas és que al minvant espai d'influència de la quarta planta de Ferraz ja no es discuteix quin govern cal donar a Espanya, ni tan sols quina fórmula no seria millor per evitar les terceres eleccions: la seva única obsessió és com repartir la responsabilitat d'haver-les provocat. Socialitzar la culpa, aquest és avui dia l'objectiu prioritari del secretari general i la seva cort. A més, per descomptat, de mantenir el seu partit ben subjecte a la corretja.

És cert que un resultat com el que es veu venir el 25 de setembre posarà els dirigents orgànics del PSOE davant d'una delicada disjuntiva: o apartar Sánchez i negociar a tota velocitat amb el PP una fórmula digna que permeti evitar les eleccions (la qual cosa tornaria a posar sobre la taula la qüestió del cap de Rajoy com a penyora), o mantenir Sánchez com a candidat (aquesta vegada sí, únic i indiscutit) i que respongui a les urnes pel que ha fet, per bé o per mal.

El líder socialista ha lligat el seu destí personal al bloqueig del país i a la repetició electoral. No permet que es formi govern perquè això donaria pas al congrés partidari ajornat des de febrer, i sap que allà l'esperen per decapitar-lo. I no intenta la majoria alternativa perquè això donaria als barons l'excusa que creuen necessitar per trencar el seu silenci i desautoritzar-lo.

Les terceres eleccions signifiquen per a ell: a) una nova oportunitat, en la qual qualsevol mínim avenç en escons es presentaria com un enorme triomf estratègic, i b) continuar retardant sine die el temut congrés del PSOE, que havia d'haver-se celebrat el febrer del 2015, ja sabem que no es convocarà el 2016; i el 2017, ja veurem.

El cas és que Sánchez passarà més temps com a secretari general en funcions que Rajoy com a president en funcions, amb la diferència que aquest té limitades les seves competències i l'altre cada dia es comporta més com un cabdill.
Diuen que quan t'has ficat dins d'un clot, no és bona idea continuar cavant. Que algú els ho expliqui als socialistes espanyols, si us plau. No per ells, sinó pel bé comú.