Una de les grans fonts de creativitat i de conflicte ve de la capacitat que l’home té per creure que és possible oblidar o deformar els records a voluntat. És veritat que la memòria és selectiva i que tendim a modular-la segons els nostres interessos. Però la tendència a creure que podem triar què recordem i actuar com si les coses no haguessin passat, a la llarga ens debilita i s’assembla molt a la idea que els diners donen la felicitat.
La llibertat no neix de la capacitat d’enterrar el dolor sinó de viure a través seu per transformar-lo en combustible. Els països derrotats, igual que les persones derrotades, tendeixen a inventar-se narratives cofoistes fins que la pilota es fa tan gran que els discursos es col·lapsen. La realitat és tossuda i encara que de vegades ens limitem a comprar temps per sobreviure, sense la temptació d’acumular diners i excuses fins a l’infinit, les notícies de la tele no serien tan entretingudes.
El llenguatge políticament correcte ha fet tant mal a Europa com l’or americà va fer a l’Imperi hispànic
Espanya és un cas ideal per estudiar com les narratives cofoistes ens segresten i acaben produint situacions cada vegada més absurdes. Ara mateix, mentre escric això, veig que Pablo Iglesias surt a la televisió. El líder de Podemos ha proposat que Miquel Iceta i Xavier Domènech liderin les converses per solucionar el problema català dins d’un eventual govern de Pedro Sánchez. Iglesias és molt viu i, si no cregués que busca la destrucció total del règim de la Transició, pensaria que és idiota.
Quan s’estudiï la caiguda d’Occident es veurà que el llenguatge políticament correcte ha fet tant mal a Europa com l’or americà va fer a l’Imperi hispànic. Si l’or americà va crear la figura de l’hidalgo mort de gana que anava pel món com si fos multimilionari, el discurs políticament correcte ha enterrat els traumes dels pobles europeus sota una capa fabulosa de capricis i bons sentiments subvencionats. Ara, a mesura que s’esgoten les excuses i els diners, només ens van quedant les drogues. I, esclar, algunes ferides mal tancades es tornen a obrir.
Com ho podien saber, les criatures, qui eren els nazis?
Una vegada vaig escoltar la conferència d'un psicòleg canadenc d'origen hongarès que és especialista en addiccions. El psicòleg explicava com l’equilibri químic del cervell varia en funció de les nostres experiències i d’allò que som capaços de fer amb elles. Per il·lustrar fins a quin punt el cervell és sensible al seu entorn, va explicar que ell era jueu i que la seva mare sempre deia que el dia que els nazis van entrar a Budapest totes les criatures del veïnat es van posar a plorar.
Com podien saber les criatures qui dimoni eren els nazis, es preguntava ell? No ho sabien, ni tenien cap necessitat de saber-ho per quedar marcats per sempre. Les criatures percebien el terror de les seves mares i ploraven. A més –va descobrir més tard estudiant casos de nens maltractats– el terror alterava el seu sistema d'endorfines i aturava el desenvolupament d'alguns circuits neuronals. Des que som petits, comencem a treure conclusions del món que ens envolta i les conclusions que treiem afecten el nostre inconscient i la nostra identitat.
És així com els traumes es transmeten de pares a fills. És així com les actituds se socialitzen i s’escampen més enllà de les històries que expliquen els llibres. De vegades diem amb fatalisme que la història es repeteix. No és que la història es repeteixi, és que el dolor que no tenim força per transformar en amor i intel·ligència en un moment donat al cap del temps torna a passar-nos comptes. De vegades hem acumulat tantes generacions d’excuses i mentides que no entenem què té a veure amb nosaltres. Aleshores encara és pitjor perquè ens indignem, com si un banquer ens reclamés el deute d'un parent llunyà.
Quan la identitat s'aguanta sobre bases defectuoses, quan no tenim la força o el coratge necessari per assumir les motxilles que portem, el marge de maniobra es fa petit i l'escampall és gairebé segur.