Tothom donava per mort al PSC, però ara mateix és l’únic partit que governa a les quatre capitals catalanes. I ho fa, curiosament, amb pactes que inclouen tots els partits menys la CUP i Esquerra, amb qui per cert va formar dos governs a la Generalitat. Ho repassem?
A Tarragona i Lleida tenen l’alcaldia gràcies als pactes de Josep Fèlix Ballesteros amb PP i Unió, i d’Àngel Ros amb Ciutadans. A Girona són al govern després del suport dels regidors de Sílvia Paneque a la convergent Marta Madrenas. I a BCN acaben de signar un acord amb Ada Colau (Comuns + Iniciativa) que converteix Jaume Collboni en el número 2 del consistori.
Les crítiques consideren que poder pactar amb un ventall de sigles que va des del PP al coluaisme només està a l’abast d’un partit que malda per la cadira. Els comentaris favorables argumenten que això demostra que són un partit obert ocupant la centralitat política.
En tot cas, l’interessant del fenomen és que aquesta situació mai vista coincideix amb el pitjor moment del PSC tant al Parlament de Catalunya com aportant diputats al PSOE a les generals. Però també afegeix un nou element d’anàlisi.
En aquest moment el segon partit al Parlament és Ciutadans, una formació que no té cap alcaldia al país i va justeta de regidors. És fàcil concloure que el seu gran problema és la falta d’arrelament al territori i que, per tant, qualsevol petit sotrac pot abocar-los a fer un “upeidé” i adéu bona tarda. En canvi, aquest PSC que va perdre una de les ànimes i, sobretot, la diputació de BCN, manté presència a l’àrea de BCN, al Baix Llobregat i a les capitals. I això els permet conservar espais on anar foguejant noves cares que, potser, algun dia renovin i rejoveneixin de veritat el partit i aconsegueixin recuperar part de l’espai perdut.
Sigui com sigui, cal seguir comptat amb el PSC. I ves que no acabem veient Miquel Iceta signant algun pacte o acord en un despatx no situat precisament en un ajuntament, sinó al recinte del Parc de la Ciutadella.
Avantatges de ser de goma, que ets flexible i resistent.