El Periódico portava ahir una gràfica de l’evolució del deute públic espanyol que sintetitzava molt bé la utilització que el règim del 78 ha fet de l’antifranquisme per intentar enllestir, en nom de l’antifeixisme, els crims del règim de Franco a Catalunya. La gràfica resseguia les dades des de 1909 i assenyalava el període comprès pel règim franquista amb un titolet que anunciava, solemnement: "Dictadura". L’època de Primo de Rivera restava com totes les altres, en una aparent normalitat.

Si algú vol entendre per què la Inés Arrimadas pot utilitzar la bandera catalana per llençar el seu verí contra Catalunya i per què una part dels comuns utilitzen la derrota de 1939 per contraposar-la a la de 1714, només ha de reflexionar sobre aquest oblit subtil i segurament innocent. La cultura del franquisme ha fet tan mal i ha deixat una herència tan tòxica que ha desdibuixat tota la història d’Espanya. La pretesa excepcionalitat del franquisme permet concentrar tres segles d’ocupació en un període delimitat i projectar-hi els greuges acumulats de manera controlada.

Tant li fa que Primo de Rivera arribés al poder prometent de restablir l’esperit de Felip V a Catalunya. Tant li fa que posés les bases del sistema de censura lingüística i periodística que després aplicaria el règim franquista. Tant li fa que enviés professors castellans a les escoles de Catalunya, que organitzés cremes de llibres en català, que enviés a l'exili escriptors com Josep Pla, que acabés de fracturar el món obrer justificant els sectors més violents i desesperats. O que enganyés la burgesia catalana prometent un Estatut d'autonomia que li va permetre instaurar una dictadura.

Com que el PSOE va col·laborar en aquell règim inspirat en l'Itàlia feixista, hem de considerar que no va ser una dictadura prou dura. Com que aquella dictadura no encaixa amb el discurs de la lluita de classes que s’ha emprat per debilitar la vida nacional catalana, val més que no compti. Com que en els anys 20 els catalans encara tenien força per defensar-se com Déu mana, val més oblidar tot allò. No fos cas que rascant entenguéssim per què Picasso i Lorca simpatitzaven amb la independència de Catalunya. I perquè la Segona Republica va començar amb la victòria democràtica d’un partit liderat per un polític que s’havia alçat en armes contra la monarquia espanyola.