El Parlament va tenir fa uns dies un comportament inusual: va aprovar un informe que no ho era (perquè tenia contingut de resolució) i que havia estat emès per una comissió mancada de cobertura estatutària. Comencem per això últim: cap entitat subestatal, ni tan sols un Estat federat, fins i tot cap Estat independent no pot contemplar en la seva norma reguladora, digui's Estatut o Constitució, la possibilitat de crear una comissió sobre el procés constituent. Aquesta comissió i aquest procés impliquen la negació de l'ens polític que les crea. De fet en el mateix informe que va ser aprovat el Parlament va tenir la pensada d'acceptar que del procés en naixés una Assemblea constituent que, per la seva pròpia naturalesa però contra l'essència sobirana de la cambra legislativa, "no estigui sotmesa a res ni a ningú". Un primer fet inèdit i en certa manera inassumible.

La segona dada sorprenent és l'informe per si mateix. El Parlament diu sí a l'informe com si fos sobirà i no respongués a cap consigna constitucional, però ha dit després, per boca d'alguns dels seus protagonistes, que està sotmès a la voluntat popular expressada en les eleccions autonòmiques (la qual cosa és estructuralment un error si el Parlament és sobirà), i a més el que aprova és la idoneïtat d'un procés que condueix a la seva pròpia mort, ja que l'assemblea constituent no li deurà fidelitat. Si a alguna cosa s'assembla, doncs, l'aprovació de l'informe que insta el Govern a procedir a la independència és sens dubte al tan injuriat procés de la transició espanyola, on l'expressió "de la llei a la llei" va voler salvar el fet cert que la Constitució s'assenta sobre una norma que va subvertir el règim franquista, però no va voler trencar amb ell.

Ara tampoc no sembla voler-se trencar res encara que es vulgui trencar tot; ara aquest informe recull el que, ho sento Honorables Munté i Mundó, no són meres opinions parlamentàries. L'informe es diu així, però opera a la manera de les resolucions, que comminen el govern a actuar, o comprometen al seu propi emissor en una determinada línia, en aquest cas, la línia d'anar a poc a poc vorejant la ruptura, fins al moment final. Així doncs, igual que les urnes del 9-N eren de cartró i el plebiscit del 27-S es va comptar en escons i no en vots perquè aquests últims no sumaven majoria, ara ens trobem davant d'un informe que amaga mandats per poder argüir davant del Tribunal Constitucional que el que s'ha fet no és cap altra cosa que una declaració. Però l'informe no és declaratiu.

En el fons tot això es diu d'una altra manera. És covardia. La covardia de qui desconeix si suma prou voluntats per avançar

En el fons tot això es diu d'una altra manera. És covardia. La covardia de qui desconeix si suma prou voluntats per avançar, la covardia de qui no sap com actuar perquè desconeix si el nombre de persones disposades a perdre-ho tot (i dic "tot" com a metàfora del que a cadascú més li importi: la vida, la bossa, la plaça de funcionari, el prestigi professional) serà suficient perquè l'Estat no pugui ficar-los a tots a la presó. Però és una covardia agosarada, perquè els qui la protagonitzen són conscients que l'Estat també està sent covard en no assumir la possibilitat de temptejar la voluntat d'un racó d'Espanya de continuar sent part d'ella; com és covard en amagar rere les togues judicials el que clarament són necessitats d'empatia, reconducció de sentiments, llargues tardes de taules sectorials, globals, o com siguin, de les quals aixecar-se amb acords, transaccions i propòsits d'esmena.

L'Estat és covard en amagar rere les togues judicials el que clarament són necessitats d'empatia, de reconducció de sentiments

Hi ha covardia i hi ha supèrbia, hi ha sordesa i hi ha molta ira guardada; hi ha enveja no digerida i hi ha mandra, tanta com per impossibilitar reconèixer el que hi ha d'estúpid en la següent frase: "res no hi ha per sobre de la voluntat popular". La mandra de qui és incapaç de mirar enrere en la història i adonar-se que la voluntat popular pot ser manifestació de malestars que després les normes han de mitigar, però mai no pot ser substitutiva d'aquestes. Perquè quan ho ha estat, quan les normes han estat per sota de la marea humana, aquesta ha linxat el delinqüent, ha sotmès a ostracisme el dissident, ha aniquilat la minoria. La nostra fràgil conquesta, l'Estat de Dret, és sempre susceptible d'enjudiciament, però no per la voluntat popular, sinó per aquesta canalitzada a través de la seva representació. Potser per això es queixa el PDC de no tenir grup parlamentari; miopia de l'Estat en permetre a C's negar-li-ho; miopia del PDC en creure que seria gratis dir que estan al Congrés per acomiadar-se'n. Tots ells hauran de pagar, i amb ells ho pagarem la resta, inclosos els que riuen per la barrabassada, el caríssim preu de la inconseqüència.