La convicció crea l'evidència, va dir Marcel Proust. La frase és especialment aplicable a la política. Sobretot, a l'espanyola. Aquí allò subjectiu sempre precedeix allò objectiu. Primer s'adopta una posició i després es construeix l'argument; primer es crea la notícia i després es busquen les fonts; primer s'escriu l'editorial i després s'encarrega l'enquesta o el reportatge. Els fets són ajuda o destorb, però ningú no els pren com a requisit. Vulgaritzant allò de Proust: entre la convicció i l'evidència, que es foti l'evidència.

El més cert de l'actual situació política és la incertesa. Mai abans tanta gent no m'havia preguntat: “escolta, tu que en saps d'això, què creus que passarà?” Jo responc que qui pretengui saber el que passarà, és que no en sap d'això. Suposo que com que no sóc politòleg -l'ofici de moda-, no estic en aquest nivell superior del coneixement de la política que permet disposar d'una interpretació per a cada fet i d'un fet per a cada interpretació.

Per això em quedo perplex quan veig que en una situació tan enrevessada com la que vivim es formulen com a axiomes algunes coses que em semblen com a mínim dubtoses. En posaré alguns exemples:

Ahir mateix, el diari més llegit d'Espanya va decretar en primera pàgina i a tres columnes el final de les negociacions per formar govern. "Els partits donen per esgotada l'etapa de la negociació”, pontificava el titular. Carai! Tots els partits alhora han pres aquesta decisió precisament avui? Vaig buscar en el text els fonaments de fet de la sensacional notícia per concloure que no hi havia ni fonaments ni notícia. Més ben dit: la notícia és que, per algun motiu, el grup de comunicació més influent del país ha decidit que convé aturar de moment aquesta negociació. Cosa que no exclou que d'aquí a uns dies decideixi el contrari i ens obsequiï amb la primícia que es reprenen les converses. És la subtil diferència entre narrar la realitat i provar de dirigir-la.

Quan s'acabi la Setmana Santa, hi haurà 42 dies per negociar. De veritat es pot assegurar que aquesta història s'ha acabat? Una cosa és que els partits n'estiguin jugant una de simultània a diversos taulers –els acords de govern, les eleccions i els propis equilibris interns- i una altra que el tauler principal es doni per clausurat amb un mes i mig d'antelació. Més aviat tendeixo a pensar que aquesta negociació es tancarà en les últimes 42 hores, a punt d'un atac de nervis i amb un desenllaç que avui és impredictible.

A partir d'ara i fins al 2 de maig ja no es negociarà amb propostes, sinó amb enquestes

El que probablement pot donar-se per esgotada és la fase programàtica de la negociació. A partir d'ara i fins al 2 de maig ja no es negociarà amb propostes, sinó amb enquestes. Cada partit anirà esbrinant el que li espera a les urnes el 26 de juny i serà això el que determini els moviments finals. També continuarem comprovant la sorprenent sincronia entre certes enquestes i la posició editorial del mitjà que les publica.

En aquest temps de pronòstics, es dóna per fet que si es repeteixen les eleccions el resultat serà gairebé idèntic al del 20 de desembre. Doncs miri, no n'estic tan segur d'això ni del contrari. Per començar, els que ho afirmen admeten alhora que la participació seria notablement més baixa. Els sembla raonable preveure 5 punts menys de participació? Això suposaria que prop de dos milions de persones que van votar al desembre es quedarien a la seva casa al juny. I dic jo que d'alguna manera influirà això en els resultats, tenint en compte la força decisòria que històricament ha tingut la participació en la nostra sociologia electoral. 

A més, ni tan sols no és segur que les aliances electorals es repeteixin exactament igual. En concret, hi ha grans dubtes sobre Podemos: si aquesta vegada anirà amb Izquierda Unida o si es mantindran les confluències a Catalunya, Galícia i la Comunitat Valenciana. Estem parlant d'un impacte potencial superior als 30 escons segons succeeixi una cosa o l'altra.

I també es dóna per fet que en aquestes noves eleccions els ciutadans repartiran premis i càstigs pel comportament de cada partit durant aquesta negociació. És més, s'anticipa el sentit del vot-recompensa i del vot-represàlia: es gratificarà els qui hagin estat més “negociadors” i es penalitzarà els més “intransigents”.

Potser tenen raó. Però jo prefereixo seguir pensant que la decisió de vot és complexa i multifactorial, un plat compost per molts ingredients i no només per un. No veig els meus conciutadans aparcant la proximitat ideològica, la percepció dels problemes del país i dels seus propis problemes, les expectatives associades a cada partit, la imatge dels líders o l'impacte de la conjuntura en el moment de votar (qui sap què pot passar al món d'aquí a l'estiu?) per concentrar-se únicament a valorar si els partits s'han portat bé o malament en la mesa de negociació. Ni tan sols no veig un patró uniforme per mesurar en què consisteix portar-se bé o malament: dins del mateix espai polític, el que a uns els sembla flexibilitat i esperit negociador d'altres poden percebre-ho com renuncia als principis i oportunisme, o viceversa.

Hi ha pocs dogmes en l'anàlisi electoral. Però el més proper a un dogma és que les eleccions tenen més a veure amb el futur que amb el passat. Importa més el que s'espera que facis que el que has fet. O si el volen més precís: l'executòria passada només adquireix rellevància electoral en la mesura que fonamenta una expectativa. Encara que la circumstància d'unes eleccions repetides sigui excepcional, crec que això succeirà també el 26 de juny.

Ens pensàvem que a hores d'ara Oriol Junqueras ja hauria hissat la bandera de l'autoproclamada República Independent de Catalunya 

Un altre cas: molts vam témer que amb un govern en funcions i un parlament penjat durant mesos s'aprofitaria la confusió institucional a Espanya per accelerar el procés secessionista de Catalunya, creant fets consumats. Ens equivoquem, ha succeït el contrari. Pensàvem que a hores d'ara Oriol Junqueras ja hauria hissat la bandera de l'autoproclamada República Independent de Catalunya i l'hem vist en una submisa foto de petició de socors, ni més ni menys que amb Montoro. I pel que es comença a suggerir, convé anar afegint algun zero a la mítica xifra de 18 mesos per a la independència.

La moral és que ens sobren certeses que en el millor dels casos no passen de presumpcions. Deia Keynes: “Quan els fets canvien, canvio d'opinió, vostè què fa?”. Doncs el que fan molts per aquests indrets és el contrari: quan canvien d'opinió, acomoden els fets i ens ho expliquen en titulars a tres columnes, en rodes de premsa o en algun parlament. Així ens va.