De vegades, mirant la relació que el PP té amb Convergència se’m fa difícil no pensar que van sincronitzats i que aquesta sincronització és com un vici que els corca i els va allunyant del món real. Ja des d’abans del 9-N, Rajoy i Mas sembla que es retroalimentin per dissimular que ni el PP pot fer gaire res per evitar un referèndum, ni Convergència ha tingut mai cap intenció de convocar-lo.
L’ambigüitat dels dirigents de Convergència, combinada amb una mica d’èpica, dóna marge al PP per fer el seu paper de policia dur sense necessitat de trencar ni un plat de la vaixella. Ho hem tornat a veure amb els debats d’investidura de Rajoy i amb la manera com s’ha portat la liquidació del nom que havia de donar una pell nova a Convergència, el Partit Demòcrata Català.
Crec que en els dos casos s’ha vist que si el PP i Convergència tenen alguna cosa en comú és que, sense la força de l’independentisme, ja haurien perdut el poder. La situació política de Catalunya els serveix per justificar tantes coses que els dos partits han perdut el toc de gràcia aquell que cal per fer política i es comporten amb la prepotència gratuïta del qui arrossega mala consciència pel fet de tenir-ho tot pagat.
En el cas del nom que havia de netejar el prestigi convergent, des del primer minut es va avisar que plagiar Demòcrates de Catalunya, el partit creat pels independentistes d’Unió que es van enfrontar amb Duran i Lleida, era una manera mesquina i poc agraïda de regenerar-se. Si la justícia espanyola s’hagués limitat a donar la raó a l’Antoni Castellà, tant les bases com els dirigents de Convergència haurien quedat mal retratats.
Per sort s’ha trobat un element de conflicte perquè el show no s’aturi. Els espanyols han pogut relacionar absurdament la paraula unilateral amb el record d'ETA perquè el text de Convergència és ambigu i està mal redactat. Igual que va passar amb el ventall de noms infectes que es van proposar a les bases del partit, no sé fins a quin punt la incompetència és natural o és buscada. El que veig és que Darwin farà malament la seva feina mentre aquesta incompetència tingui tanta utilitat.
Mas fent-se la víctima d'Espanya és tan ridícul com Rajoy demanant sisplau a Pedro Sánchez que l’investeixi per defensar la unitat de l'Estat, al mateix temps que l'insulta i que afirma que la independència és impossible encara que la vulguin tots els catalans. El PP i Convergència em comencen a recordar a Oliver i Hardy, aquella parella còmica de la televisió en blanc i negre que sempre estaven com gat i gos i que TVE va donar a conèixer, amb la seva subtilitat proverbial, com el gras i el prim.
Vull dir que les bufetades fan soroll però són totes de mentida.