Com és costum, el govern central també va aprovar divendres passat impugnar davant el TC la llei 24/2015 de mesures urgents per afrontar l'emergència en l'àmbit de l'habitatge i la pobresa energètica. Que siguin 3, 4 o tots els articles els impugnats és indiferent. La raó de la impugnació rau sempre en el fet que s’han envaït les competències de l’Estat. Ni en la interpretació literalista que fa la Brigada Aranzadi és cert. S’agafi la competència que es vulgui, al final hi ha un punt d’ancoratge en una competència de l’Estat. Per això s’ha dit que, lluny de tendir l’actual sistema autonòmic al federalisme, l’únic subjecte que té competències exclusives és l’Estat i que les comunitats les tenen només compartides.

L’Estat autonòmic no ha evolucionat cap a un federalisme sinó cap a un neocentralisme en el qual les autonomies són una mena de diputacions provincials sense pes polític

 

En aquest dibuix de distribució de competències seria lògic que fos l’Estat qui arbitrés com acceptar distribuir, cedir o compartir part de les seves competències, que serien totes. L’afirmació que només l’Estat té competències exclusives no és nova, però tampoc és la dominant a la teoria; a la pràctica, des de fa un temps, jugar-se un pèsol dient el contrari fora perdre'l. L’Estat autonòmic no ha evolucionat cap a un federalisme sinó cap a un neocentralisme en el qual les autonomies són una mena de diputacions provincials sense pes polític. El principi institucional de l'autonomia fa temps que està frenat.

Aquest és el marc de distribució territorial del poder en l’actualitat. Vàries són les raons. Al Partit Popular mai li han agradat les autonomies; la crisi econòmica ha estat la coartada definitiva per iniciar una laminació de l’Estat del 1978. No en va al Ministeri d’Hisenda se li va afegir Administracions públiques; d'aquesta sort el seu nom actual és Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas. En segon terme s’alça com un colós el pensament de la Brigada Aranzadi: només hi ha dos paràmetres constitucionals d’interpretació: la increpació literal de la norma i la unitat d’Espanya.

Fal·laç, però amb la força del poder, efectiu. Per què és fal·laç? Perquè la Constitució no conté mandat interpretatiu; encara que extravagant, hauria pogut dir-se en un article determinat, que la Constitució només es podria interpretar conforme a un, dos, tres o més criteris. Però no en diu res al respecte, com és lògic. Per tant, tots els criteris interpretatius admesos en Dret, especialment la interpretació sistemàtica i la conforme als principis de la mateixa Constitució, són els generalment admesos –altra cosa és que, declarats, es segueixin-.

L’equiparació entre Espanya i el centre, com a centre exclusiu de poder, és el que prima. En el fons, un concepte autoritari

I la unitat d’Espanya no és ni pot ser un criteri interpretatiu. Perquè de formes en la unitat d’Espanya n’hi ha moltes. La que fa prevaldre la Brigada Aranzadi és una unitat conformada des del centre en una deficient lectura del centralisme francès, perquè està llegit per operadors, que només parlen d’oïdes. Els exemples són infinits. En tot cas, l’equiparació entre Espanya i el centre, com a centre exclusiu de poder, és el que prima. En el fons, un concepte autoritari i, no només preconstitucional, sinó predemocràtic.

Per què no val, doncs, el criteri literal? Perquè és el més primari i resol ben poc en la pràctica jurídica. Com interpretar literalment l'article 56.1 de la Constitució quan diu que “El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia, ...”?. O com interpretar, també, literalment, l’article 6 de la mateixa norma quan diu que “su estructura interna y funcionamento [dels partits polítics]  deberán ser democráticos”, especialment si ho contrastem amb la realitat?. O sigui, el literalisme és reduccionisme en favor de qui interpreta i té el poder exclusiu per fer-ho. Interpreta, doncs, conforme als seus interessos, que està per veure que siguin els de la majoria.

Dit això, podríem admetre hipotèticament que la llei 24/2015 de la Generalitat envaeixi competències exclusives de l’Estat. Hipotèticament. La subsegüent pregunta és ben simple: com ha exercit l’Estat aquestes competències exclusives? No oblidem que parlem de desnonaments i de talls de subministraments bàsics (aigua, llums, gas) en casos extrems, és a dir, parlem de necessitats primàries en un país, en el qual el seu govern es vanta d’un creixement de més del 3,5% anual, el més alt de l’Eurozona!, crida als quatre vents. La resposta és de sobres coneguda: no ha fet res ni pensa fer res. Ha creat la pobresa, energètica i de tota mena, i ja li sembla bé. Amb un atur del 21%, que arriba al 50% entre els joves, la pobresa és quelcom inevitable que ens trobem a cada pas, com mai abans els menors de 50 anys en tenim memòria.

En la confrontació de drets i interessos que suposa aquesta demanda d’inconstitucionalitat, els drets de propietat i els drets de crèdits, que en el disseny constitucional no són ni molt menys drets fonamentals, s’oposen a drets ells sí ben fonamentals com són la vida, la integritat física (és a dir, la salut) o l’educació. En el fons, per a la Brigada Aranzadi, la Constitució, que tan alt proclamen defensar, no és més que una altra baula en el seguit d'ítems que integren l’ostentació memorística que són les oposicions, però que en el fons no passa d’una capa de vernís que no arriba al moll de l’os del sistema jurídic entès com s’entenia abans de l'Estat democràtic de dret –concepte que mai no esmenten. En el seu ideari preindustrial la propietat és l’alfa i omega de tots els drets; al seu servei està tota la resta de l’ordenament jurídic. I tot que el que, encara que sigui a anys llum de distància, pugui afectar la propietat és competència de l’Estat. La pobresa, però, no: d’això, sense altre mitjà que la caritat, se n’encarreguen les comunitats autònomes.

I si a sobre s’esmicola l’Estat autonòmic i qualsevol bri de dissidència, un altre anell al dit.