Queden tres setmanes per a les eleccions i ja ha començat la pluja d'enquestes. Durant quinze dies cauran sobre nosaltres de totes les classes, colors i valors. Algunes mostren la realitat, d'altres la imaginen i algunes –aquelles que es consideren més influents– contribueixen a crear la mateixa realitat.

El dia 20 es tancarà el teló demoscòpic per al públic en general. Durant els últims dies –aquests en què, segons el CIS, gairebé un terç dels ciutadans decideixen el seu vot– vostè, ciutadà comú, estarà condemnat per la llei a la foscor i privat d'informació, però els partits polítics i els que puguin pagar-les seguiran fent enquestes i utilitzant-les per influir sobre el seu vot. Una prohibició anacrònica, injusta i abusiva que ha de desaparèixer com més aviat millor de la nostra molt arcaica legislació electoral.

En aquest cap de setmana n'hem conegut tres: una l'ha publicat El País, una altra El Mundo i la tercera el diari digital El Español. Una lectura combinada de les dades que aporten ens permet conèixer la situació quan ja estem a punt d'entrar en la campanya oficial (en realitat, aquesta campanya va començar la nit del 20 de desembre del 2015).

El més cridaner de les enquestes que s'estan donant a conèixer és el desfasament entre la realitat estàtica que pinten des d'un punt de vista purament aritmètic i l'escenari polític previsible que se'n desprèn, que anuncia grans canvis.

Potser el més rellevant, inicialment, és que es prediu un descens notable de la participació

Potser el més rellevant, inicialment, és que es prediu un descens notable de la participació. La xifra més esmentada és el 68%, el que suposa que gairebé dos milions de persones que van anar a votar al desembre dedicarien aquest diumenge de juny a altres activitats.

Si fem la mitjana de les estimacions de vot d'aquestes tres enquestes i les comparem amb el resultat del 20-D, sembla no haver passat gairebé res: 

Aparentment, calma: el PP puja menys de mig punt i Unidos Podemos reprodueix exactament la suma del que van obtenir al seu dia Podemos, les confluències i Esquerra Unida. Això sí, primera observació interessant: desmentint el prejudici generalitzat, sembla que l'aliança d'esquerres ha estat capaç d'aglutinar el 100% dels vots previs dels seus integrants.

El PSOE descendeix 1,3%, que és precisament el que puja Ciudadanos. A primera vista, semblaria que l'únic moviment significatiu és un petit desplaçament de vot entre els dos socis de la investidura fallida, favorable al partit de Rivera. En tot cas, magnituds petites, res que faci pensar en un canvi substancial de l'escenari polític resultant.

Perquè el resultat sigui igual, cal que els contendents siguin els mateixos

Però els números són molt mentiders a vegades. Els que s'han passat quatre mesos augurant que si es repetissin les eleccions la relació de forces seria la mateixa i es reproduiria la situació del 20-D, van oblidar un petit detall: que perquè el resultat sigui igual, cal que els contendents siguin els mateixos. I aquí s'ha produït un canvi en l'alineació inicial amb què n'hi ha prou per si sola per provocar un repartiment d'escons molt diferent del de l'avortada legislatura anterior.

Suposant que la distribució territorial de la força electoral de cada partit s'aproximi a la de fa sis mesos –i res no fa pensar que no sigui així–, les estimacions de vot d'aquest cap de setmana donarien el següent Parlament: 

Què ha passat?

  • El PP, malgrat créixer en vots, perd 7 escons.
  • El PSOE perd pocs vots, però paga un alt preu en escons: de 90 a 79, a més de veure's relegat, per primera vegada en la història d'aquesta democràcia, a la tercera posició.
  • Ciudadanos obté una renda molt magra de la seva millora en vots: només 1 escó més. El que fa pensar que si tornés al resultat del 20-D, aquells 40 escons de llavors quedarien lluny del seu abast.
  • I a l'altra cara de la lluna hi ha Unidos Podemos: una raquítica dècima de punt més que la suma anterior dels seus integrants li reporta la gegantina recompensa de 17 escons de guany i una còmoda segona posició.

L'impacte de l'aliança entre Iglesias i Garzón és espectacular:

  • Obtindria escons a totes les províncies excepte en 7 (6 d'elles, a Castella i Lleó).
  • A 7 províncies seria la candidatura més votada i en 15 més assoliria la segona posició. Depassaria Ciudadanos a totes les províncies excepte una.

Però l'èxit d'Unidos Podemos descansa sobretot en les tres circumscripcions més poblades d'Espanya: Madrid, Barcelona i València. D'aquestes tres províncies provindrien el 35% de tots els seus vots a Espanya, i en elles obtindria 25 escons; a més de ser la força més votada a Barcelona i a València. També tornaria a guanyar les eleccions (ara amb més amplitud) al País Basc, i se situaria en una excel·lent posició a Galícia de cara a les eleccions de tardor.

Quant a l'escenari parlamentari:  

En cas de conformar-se aquesta tendència, la situació seria molt més propícia per formar una majoria de govern d'esquerres (una vegada més, el suport dels nacionalistes seria clau, però ara seria suficient amb una abstenció). Això sí, sempre que els diputats socialistes estiguessin disposats a votar la investidura de Pablo Iglesias com a president, la qual cosa en el dia d'avui em sembla impensable sense provocar un cisma en el PSOE.

La situació seria molt més propícia per formar una majoria de govern d'esquerres

Són només enquestes, ja ho sé. Falta tota la campanya, per descomptat. Però si aquestes primeres enquestes estiguessin apuntant en la direcció correcta, sembla que aquí els únics que han fet el negoci de la seva vida amb la repetició de les eleccions són Pablo Iglesias i Alberto Garzón. Als altres, de moment, els queda reflexionar i remar, remar molt d'aquí al 26-J. Quasi millor que ho facin al revés: primer que remin amb totes les seves forces per veure si surten de l'embolic en què s'han ficat –i ens han ficat–, i després que reflexionin.