L'impacte sobre el vot d'un fet traumàtic no sol aparèixer en les enquestes del dia després. Ha de passar un temps prudencial perquè l'esdeveniment sedimenti, la població el digereixi i es tradueixi en la declaració d'intenció de vot. Des d'aquest punt de vista, l'enquesta que va publicar ahir El País és la primera que reflecteix íntegrament el balanç de danys del dissabte negre del PSOE, 15 dies després del sinistre.

Metroscopia no ofereix un càlcul d'escons, però pot fer-se suposant (és una suposició contrastada per l'experiència) que la distribució territorial del vot de cada partit serà molt semblant a la de fa tres mesos. Si donem per bona l'estimació de vot publicada, el Parlament espanyol resultant seria semblant a aquest:

Això és el que, segons aquesta enquesta, li podria passar al Partit Socialista en les terceres eleccions: perdre aproximadament 1,4 milions de vots i 22 escons, i perforar estrepitosament el seu terra històric del mes de juny.

A Catalunya, el PSC passaria dels 7 escons actuals a 5, en perdria un a Barcelona i un altre a Girona. Seria superat pel PP, empataria en escons amb Ciutadans i desapareixeria a Lleida i a Girona. Encara seria pitjor a Euskadi, on el PSE es quedaria amb un únic escó. Malgrat això, Patxi López i Miquel Iceta defensen fins a l’extenuació el “no és no” que condueix a obrir les urnes el 18-D. Sisplau, que algú expliqui aquesta sobtada vocació suïcida de gent amb fama de raonable.

Dissabte van reelegir Iceta com a secretari general d'un partit que ja s'assembla molt poc  al PSC que ell va ajudar decisivament a construir i després a desconstruir.

 

http://cs.elnacional.cat/uploads/s1/46/57/83/graficvarela2a.PNG

Fa només 8 anys, el PSC va arribar a tenir 1,7 milions de vots en unes eleccions generals i 25 diputats en el Congrés. Ara li queden mig milió de vots i 7 diputats, que serien dos menys si anem a aquestes terceres eleccions que Iceta preconitza. Hauria perdut el 75% dels seus votants i passaria de ser líder indiscutible en eleccions generals a disputar-se el fanalet vermell. I, per descomptat, no compliria cap dels requisits per tenir un grup parlamentari propi. Si hi hagués divorci amb el PSOE, entre els de Mas i els d'Iceta el grup mixt estaria atapeït de diputats catalans.

La pasokització encara no ha arribat al PSOE, però ja és un fet consumat en el PSC. I no és només una qüestió de números. Hi ha aspectes qualitatius encara més importants en aquesta jivarització política.

Si Zapatero va afirmar un dia que el PSOE era el partit que més s’assemblava a Espanya, encara és més cert dir que el PSC va arribar a ser un mirall de la societat catalana. Un partit mestís i transversal, interclassista, obrer i burgès, catalanista fins a la medul·la però no nacionalista, amb una poderosa arrel municipal, tan local com europeu.

Però això s’ha acabat. A força de mirar-se més el melic que el que passava al voltant, el PSC no només s'ha fet més petit, sinó que ha deixat d'assemblar-se a la societat en què viu. Ni tan sols ja no és ni una reproducció en miniatura de la Catalunya del segle XXI: ha quedat fora del mainstream, dels corrents principals del seu propi país.

Més enllà de les seves oscil·lacions electorals, el PSC va ser un dels eixos imprescindibles de la convivència en la societat catalana, que, com que és més complexa i plural que d'altres, està més exposada als fraccionaments. I també una peça clau en l'encaix d'una Catalunya amb identitat pròpia dins d'Espanya. Sense el PSC, tot hauria estat més difícil entre Catalunya i Espanya els últims 30 anys: i potser la seva progressiva debilitat, producte de la desorientació estratègica, té bastant a veure amb la fractura actual. Potser no tot és culpa de Mas i de Rajoy.

El fet és que fins fa poc hauria estat inconcebible buscar una solució al conflicte de Catalunya a Espanya sense comptar amb el PSC. Avui és més important asseure's amb Colau i amb Arrimadas que amb Iceta.

I després hi ha la seva relació amb el PSOE. Una fórmula d'associació política d'èxit provat en el passat, però plena d'elements anòmals que salten quan arriben les vaques flaques. Una relació asimètrica en el terreny orgànic i, últimament, abusiva en el polític.

La política catalana la decideix el PSC i el PSOE ho respecta; la política espanyola la decideix el PSOE amb la participació del PSC, i aquest li dóna suport

El PSOE i el PSC són dos partits diferents, i està bé que sigui així. Però el PSC participa i té un pes important en la direcció i en les decisions del PSOE, mentre que el PSOE no té cap paper –ni tan sols el d'opinar– en la direcció del PSC. Sempre he pensat que és molt més sa un model com el de CDU-CSU a Alemanya: aliança política i diferenciació orgànica.

La relació s'ha sostingut sobre un pacte implícit: el PSC és sobirà referent a la política catalana i dóna suport a la política del PSOE a Espanya (en la concreció de la qual, a més, té veu i vot).

Tot i que amb dificultats, aquest pacte s'ha respectat fins ara. El 2006 la direcció del PSOE no era partidària de reeditar el tripartit, però el PSC va esgrimir la seva sobirania i va decidir autònomament. El 2013 hi va haver una primera fallada de la unitat de vot en el Congrés, però es tractava d'un afer relatiu a Catalunya, el dret a decidir. Moments difícils, però tot dins del marc fundacional.

Això d'ara és diferent, perquè es decideix una cosa essencial per a Espanya: govern o terceres eleccions, un dilema hispano-espanyol.

Els nombrosos representants del PSC en el comitè federal participaran en la decisió amb les seves opinions i els seus vots. Però una vegada presa, si la desafien estaran posant en perill el fonament de la relació entre els dos partits. La política catalana la decideix el PSC i el PSOE ho respecta; la política espanyola la decideix el PSOE amb la participació del PSC, i aquest li dóna suport. Fingir el contrari quan el socialisme espanyol es juga la seva supervivència s’assembla molt a un xantatge.

Així doncs, el reelegit secretari general del PSC té dues tasques pendents. La primera, que el partit que dirigeix torni a ser a Catalunya el PSC que vam conèixer, i no la seva actual caricatura irrellevant. La segona, aclarir d'una vegada la seva relació amb el PSOE. Això últim es farà, no ho dubtin. Si no és de bones maneres, serà de males i tots hi sortiran perdent; però, finalment, es farà.