Jordi Sànchez, el president de l’ANC, és el peix bullit menys bullit de tots els peixos bullits que conformen l’independentisme oficial. La seva discreció i el poc entusiasme que genera s’han acabat convertint en les seves millors armes en un moment marcat per la grandiloqüència gratuïta i la cursileria general. 

Hàbil i prudent, Sànchez va arribar a la presidència de l’ANC una mica com posat amb calçador. Després del mandat de la Carme Forcadell, tan marcat per l’eufòria de Prozac, la seva figura va suscitar moltes reticències, sobretot perquè la majoria de les bases havien votat a la Liz Castro.

Durant mesos va semblar que el nou president de l'ANC venia per tancar la paradeta o per posar-la al servei dels poders autonomistes. Vinculat a Iniciativa, la seva poca espurna ajudava a fer creïbles els rumors que el pintaven com un home posat des de dalt, amb la missió d’apaivagar l’entusiasme del país i dirigir-lo cap a una nova versió de l’oasi català. 

Sànchez es va formar com activista a la Crida a la Solidaritat i, com que s’hi va quedar fins a l’enterrament, se’l descrivia com aquestes figures de consens que serveixen per liquidar il·lusions i projectes esgotats sense gaires drames. La seva trajectòria vinculada a les esquerres lligava perfectament amb l’estratègia electoral de Junts pel Sí i amb el seu populisme messiànic, de tieta revoltada.

Arran de la comèdia del 9-N, els polítics es van treure les corbates i l’independentisme es va refugiar en el discurs social. Els pobres serveixen per a tot, fins i tot per justificar una secessió quan falta el valor per plantejar-la obertament, o per justificar una colonització, com fa el pregoner Pérez Andújar –Sisa sense gràcia, caspa de tebeo, Espanya cutre de tercera mà–. 

A diferència de la majoria de figures de la Crida, Sànchez va preferir fer carrera en el viver maragallista abans que anar-se bullint al bany maria en el món d'ERC o Convergència. En comptes de fer-se perdonar l’independentisme fent el joc al nacionalisme sentimental, com Àngel Colom o com David Madí, es va refugiar en el discurs d’esquerra, quan l’esquerra encara tenia dignitat. 

Justament perquè va estar a la Crida, Sànchez coneix la profunditat diabòlica de l’ocupació i el paper que hi juga l’entramat sobiranista. La seva discreció, aquesta capacitat que té per passar desapercebut fins i tot ara que treballa a primera línia, no és només un tret del seu caràcter, també és una habilitat desenvolupada per la necessitat de protegir-se de la repressió interna, sense la qual no es podria acabar d'entendre el seu aire de barrufet o cumbaià. 

El trauma de conèixer fil per randa la mentida explica, més que la seva timidesa, aquest tarannà de comunista clandestí que ha estat educat en un entorn en el qual els primers a palmar són els que parlen massa. El president de l’ANC representa bé el problema que té Catalunya, i és que la mateixa cultura que va permetre al país de sobreviure en temps de violència i dictadura ha esdevingut el principal obstacle per alliberar-lo, ara que la democràcia impera a Espanya i a tot Occident. 

Llicenciat en Ciències Polítiques el 1991, en plena descomposició de la URSS i Iugoslàvia, Sànchez ha sigut conseller de la Corporació de Radio i Televisió, director de la Fundació Jaume Bofill i era l’adjunt de Rafael Ribó, el Síndic de Greuges ecosocialista, quan va rellevar Carme Forcadell al capdavant de l’ANC. La cultura del poder i el coneixement del sistema d’autorepressions i de prevendes li ha servit per sobreviure sense acabar de convertir-se en un titella.

Abans de l’estiu, quan ja era clar que l’estratègia de Junts pel Sí havia fracassat, es va desenganxar del discurs oficial organitzant una consulta interna a l’ANC sobre el suport de l’entitat a la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació. El resultat de la consulta, que li va servir per consolidar el seu lideratge, no va tenir una traducció clara en el missatge de la Diada de l’Onze de setembre, però sí que va ajudar a assegurar-ne l’èxit.

Ara Sànchez és, juntament amb Puigdemont i amb la CUP, el principal valedor del referèndum, que s’ha convertit en l’eina política més eficaç de la política catalana. Amb l’esperança enverinada per tants anys de circular pels cenacles oficials, el president de l’ANC s’aferra a l'autodeterminació creient que serà una manera digna i bonica morir. El que ell, ni molts altres patriotes del món oficial no saben encara, és que l’única cosa que matarà el referèndum és la mentalitat absurda de colònia espantada que encara tenalla el país.

Quan Sànchez vegi que el referèndum no serveix només per salvar la dignitat sinó per Ser amb majúscules, la personalitat del president de l’ANC i dels que encara no estan bullits del tot, es tornarà a desvetllar i ni els tancs ni la banca, ni el poder internacional que l'Estat no té, no ens podran aturar. Llavors, la maledicció de 1714 serà conjurada i fins i tot els joves del PP i la mateixa Inés Arrimadas entendran què volien dir els nostres antecessors quan parlaven de salvar Espanya.