Mirem una mica més enllà del pam que tenim al davant del nas. Pràcticament vista per sentència la dotzena legislatura de les Corts espanyoles, que ja tothom dóna per morta a causa de la incapacitat dels candidats en litigi per assolir una majoria suficient en la investidura, encara que els malabarismes i les acrobàcies encara duraran una mica, potser ha arribat l’hora d’anar una mica més enllà de les terceres eleccions que tothom, tant si ho reconeix explícitament com si no, dóna per fetes. Perquè unes terceres eleccions, realment, són el pas següent i lògic si no hi ha investidura en aquesta segona legislatura fallida. Però són la solució al problema? És difícil trobar una solució si abans no s’ha reconegut el problema. Però el problema, quin és?
O, si voleu, provem de pensar per hipèrbole. Ara que les terceres eleccions són segures, per què no unes quartes eleccions, o unes cinquenes? O algú pensa seriosament que unes terceres eleccions poden resoldre alguna cosa del que ara falla o poden oferir alguna perspectiva diferent de la que han deixat les segones?
El problema, encara que els diaris no ho diguin, és que el sistema polític espanyol i, amb ell, l’Estat espanyol, han arribat a un punt de col·lapse
No, potser cal començar a dir-ho: unes terceres eleccions no són la solució al problema. Perquè el problema no és que, finalment, no hi hagi investidura, de nou. El problema és que potser encara no s’ha localitzat el problema. I el problema, encara que els diaris no ho diguin, és que el sistema polític espanyol i, amb ell, l’Estat espanyol, han arribat a un punt de col·lapse. O, si ens posem tècnics, a aquell punt que la termodinàmica anomena el punt crític: per no entrar en detalls, quan un gas no arriba a condensar-se. En termes polítics, la impossibilitat d’avançar més enllà de la paràlisi.
Analitzat amb una certa perspectiva del recorregut que ha portat fins a la situació actual, no és complicat endevinar que aquest col·lapse, en primera instància, és el resultat d’un dèficit democràtic del sistema mantingut durant gairebé quatre dècades, des dels seus inicis fundacionals, que ha acabat per corcar el sistema per dins en tots els índexs que haurien de definir, per comparació amb les democràcies existents, la qualitat democràtica del sistema: incapacitat d’abordar la pervivència del franquisme en la democràcia (des de les qüestions referents a la memòria històrica fins al funcionament del poder judicial), descrèdit o inexistència de la separació de poders, corrupció política, portes giratòries, incapacitat d’abordar problemes estructurals com l’atur, l’habitatge o l’educació, etc.
Però, des d’una perspectiva més conjuntural, l’autèntic problema operatiu de la situació actual és una distribució diabòlica de la representació política en un sistema polític, com l’existent a Espanya, pensat en termes bipartidistes però incapaç de gestionar el nou quatripartidisme per manca absoluta (quatre dècades no són res!) de tradició democràtica. Amb l’aparició de Ciudadanos i de Podemos a l’escenari polític espanyol, s’ha acabat, en la pràctica, el bipartidisme, sense que, tanmateix, s’hagin previst mecanismes i dispositius perquè el sistema continuï funcionant com ho havia fet fins ara, sota la lògica de l’alternança de poder entre les forces majoritàries del pluralisme polític existent. La combinació de les quatre formacions amb aspiracions a hores d’ara reals al govern de l’Estat fa realment difícil, per poc que es pensi, la possibilitat que en unes terceres, o quartes, eleccions, es produeixi una modificació substancial del repartiment majoritari dels escons entre aquestes quatre forces de tal manera que, al capdavall, una investidura sigui possible. Sempre i quan no es produeixi una modificació radical de la situació, que ningú no espera.
Imagino que, a hores d’ara, el geni d’aquella ocurrència segons la qual, davant de l’emergència ascendent de Podemos, va reclamar la necessitat d’un Podemos de dretes, deu estar pensant a suïcidar-se. La lògica distributiva de la regla D’Hondt fa que la presència de Ciudadanos bloquegi la possibilitat d’una majoria absoluta del PP i que la de Podemos faci una cosa anàloga amb el PSOE. I tanmateix, aquest bipartidisme al quadrat fa molt difícil, si no impossible, la possibilitat que només dos d’aquests quatre partits puguin arribar a sumar una majoria suficient per a una investidura futura, si no és la suma de PP i de PSOE, cosa que, encara que matemàticament seria suficient, tant en aquesta legislatura com en alguna de posterior, és completament inviable des del punt de vista polític, ja que suposaria, en realitat, la desaparició del pluralisme polític en l’actual sistema parlamentari espanyol. Totes les altres combinacions són, sense la intervenció d’un factor de cataclisme, impossibles: el PP podrà sumar Ciudadanos, però no pot assolir majoria suficient; el PSOE podria sumar Podemos, i li pot passar el mateix; però, vist l’enquistament del funcionament electoral espanyol, és difícil que alguna de les dues opcions d’aquest bipartidisme al quadrat arribi a obtenir, en un futur immediat, una majoria absoluta suficient per obtenir una possible investidura.
Seria possible, potser, si alguns dels candidats a la presidència del govern (Rajoy o Sánchez) sortissin del primer nivell de l’escena política, perquè això podria provocar moviments de vots ara per ara imprevisibles, en un escenari que, pel que sembla, ningú no planteja. O seria possible, també, si fos versemblant alguna solució fruit de la imaginació política. Però, d’un sistema i d’un Estat en clara fallida i en l’actual situació de bloqueig, esperar-ne una solució imaginativa és ciència ficció.
El sistema polític espanyol ha entrat en el territori diabòlic de les majories insuficients. I no és que aquesta situació sigui diabòlica per se
El sistema polític espanyol ha entrat en el territori diabòlic de les majories insuficients. I no és que aquesta situació sigui diabòlica per se. En una democràcia madura, sense dèficits estructurals i amb tradició democràtica o voluntat de tenir-la, aquesta situació és relativament habitual. Però, en un país com Espanya, amb el còctel indigerible de manca de tradició democràtica i de dèficits estructurals de qualitat democràtica, això té sortida difícil per a la supervivència del propi sistema. Si és que en té alguna.
Alguns caps lúcids, en el pensament polític peninsular, ja han començat a veure-ho. El problema, en Espanya, no és (només) el govern. El problema és el sistema. El problema és l’Estat. La majoria absoluta del Parlament de Catalunya, per unes altres vies, també ha arribat a la mateixa conclusió. Feliç Diada!