Aquest cap de setmana alguns polítics i columnistes han escarnit la democràcia a Twitter amb més intensitat del que és habitual. A la xarxa hi havia indignació amb les piulades que la consellera Dolors Bassa va fer a propòsit de la mort de Fidel Castro. És il·lustratiu veure com les veus més dures amb el dictador cubà i els seus tristos apologetes també solen ser, a l'hora de la veritat, les més conformistes amb Franco i la seva herència.
Després de 40 anys, és evident que la Transició va ser un acord entre comunistes i franquistes per repartir-se el poder i que les imatges de Manuel Fraga jugant amb Castro al dominó, en un homenatge a Galícia, són el resum de la democràcia espanyola i dels debats polítics que promou. La cosa més rellevant que es pot dir sobre la mort del dictador cubà és que, tres dècades després de la caiguda del Mur de Berlín, la seva figura encara és una excusa per mantenir en un pla retòric els debats de fons que Espanya té pendents. Heus aquí una piulada de Lluís Rabell barrejant Castro amb l'autodeterminació.
També a Twitter, aquest cap de setmana, García Albiol i Andrea Levy van saltar al coll d'Inés Arrimadas perquè la dirigent de Ciutadans es va mostrar disposada a participar en un referèndum "legal y con validez". Si Arrimadas fa aquestes declaracions és perquè l'autodeterminació no es pot prohibir, i prepara el terreny per intentar ridiculitzar-la. Però García Albiol, que és tan patriota que esperava ser nomenat secretari d'Estat per l'Esport per alliberar-se de la creu de defensar la unitat d'Espanya a Catalunya, de seguida va piular que el PP no participarà mai en un "referèndum d'independència (sic)" perquè "no es convocarà".
Levy, que tampoc no vol saber res de defensar la unitat espanyola a casa seva i dóna tombs per la Península com si fos l'encarnació indie-pop del seny català, va voler rematar la dirigent de Ciutadans competint amb ella en patriotisme: "Es dedueix –va piular– que per Arrimadas la sobirania nacional no existeix i que Espanya podria ésser divisible. O sigui que avui et dic blanc i demà negre". Admeto que això de dir ara una cosa i després tot el contrari em va fer riure una mica.
D'aquí a uns anys, veurem fins a quin punt els polítics joves han estat utilitzats, com els nens soldats de l'Àfrica, de mà innocent i despietada per intentar consolidar aquell atado y bien atado que tan bé representa Fraga oferint un homenatge a Castro, el 1992. Això, naturalment, no serveix només per a l'unionisme. També serveix per al Xavier Domènech, que ara proposa de crear una comissió al Congrés per debatre el referèndum. O per a la Marta Pascal, que en l'entrevista que li van fer al 3/24 no semblava que tingués present el compromís que Puigdemont i Junqueras han adquirit de cara al setembre.
El referèndum és, a l'herència del franquisme i de l'Espanya autoritària, el mateix que un crucifix seria per al comte Dràcula. En certa manera és natural que les estructures de poder mirin d'evitar que se celebri amb tota mena d'enganys i trucs de circ. A més de ser legal, el dret a l'autodeterminació és perfectament compatible amb la sobirania nacional espanyola; de fet, és una manifestació de la seva existència mateixa –altrament de quin subjecte sobirà s'hauria d'independitzar Catalunya, de forma democràtica?–.
La reacció del PP a les declaracions pseudoconvergents de l'Arrimadas, i la polarització que ha generat la mort de Castro, neixen del mateix pòsit autoritari que està corcant la política espanyola. A mesura que la globalització tensa les relacions territorials dins d'Occident, la línia entre democràcia i autoritarisme es va aprimant de forma perillosa. La mateixa operación diálogo que Soraya Sáenz de Santamaria vol impulsar des de la Delegació del Govern és en realitat una operació de xantatge.
En un país en el qual ni tan sols Arrimadas pot aguantar la posició oposant-se obertament a un referèndum, intentar solucionar les coses espantant la classe política i periodística no és una via de solució. Des que Camacho va cremar el seu perfil adoptant postures d'un espanyolisme radical insostenible, que ni ella es creia, el PP ha renunciat a fer política a Catalunya. Per això les seves figures importants només aspiren a marxar a Madrid, on se senten menys en fals i més ben pagades, mentre que Ciutadans es va acostant a les posicions de la vella Convergència.
Es veu d'una hora lluny que Sáenz de Santamaría prepara la Delegació del Govern per erigir-la en un contrapoder a la Generalitat. La idea no és pas posar les bases d'un diàleg entre Espanya i Catalunya, sinó crear l'ambient necessari perquè la tercera via i l'independentisme tàctic puguin agitar el fantasma del desordre i de la por. En un país que ha tingut governadors civils com Martínez Anido o Acedo Colunga, Millo potser espantarà alguns polítics i periodistes independentistes, que ja fa temps que desitgen ser espantats. Però els motius de fons sempre acaben emergint en un conflicte, i un globus es punxa amb una agulla.