Cop d'Estat al PSOE. La (molt) vella política, amb la col·laboració de la vella premsa, amiga de la vella política, intenten fer-se amb el poder. Per fer què? Per donar-li el govern a Mariano Rajoy. Si Pablo Iglesias, l'altre, el de tota la vida, aixequés el cap, pillaria una greu contractura ideològica. I muscular.

Dos moments expliquen perfectament la situació. El primer és d'aquest matí. S'ha presentat a la seu central del partit una tal Verónica Pérez dient que “en aquest moment, l'única autoritat que existeix al PSOE és la presidenta de la mesa del comitè federal, que sóc jo”. He, he, he... Després de dues hores a la recepció, sense ni poder accedir a l'interior de la seu, ha marxat. Ui sí, tanta autoritat que és com l'acudit del futuròleg. Truquen a la porta i ell diu: “qui és?”. I, des de l'altra banda de la porta se sent: “Doncs quina merda de futuròleg”.

El segon moment és d'ahir a la nit. En un edifici del davant de la seu central del PSOE hi va passar el que una usuària de Twitter va penjar al seu compte.

Efectivament, davant mateix de la seu del carrer Ferraz va sonar a tot volum l'himne del PP. Ironia SEN-SA-CI-O-NAL!

Doncs bé, en comptes de parlar de tot això, o d'aquest PSOE emergent on els portaveus són Felipe González, Joaquín Almunia o José Luís Corcuera, els catalans hem estat amb la cosa aquesta de la Qüestió de Confiança, el referèndum i tota la pesca. Quin poc tacte!

O sigui, el PSOE es dessagna perquè qui governava fa 25 anys encara no s’ha adonat que la seva carrera política està al museu de cera i nosaltres contraprogramem amb el mateix de sempre.

Sort n'hi ha que al Madrit (concepte) oficial han decretat que aquí no passa res. Aplicant el Rajoyisme més pur, consistent en què si tu dius que no tens cap problema, no tens cap problema, els catalans hem deixat de ser “el” problema. Ara el problema és Pedro Sánchez.

Cada dia que passa Sánchez és més català, des del punt de vista de papu oficial de l'antic règim. Del règim que, com em deia un socialista català avui als passadissos del Parlament, està corcat pels àcars. I quan a Pedro Sánchez li diguin nazi (moment pel qual ja falta molt poc) els catalans retirarem la seva samarreta i la posarem al nostre particular Saló de la Fama.

Però la relació d’amor s’acabarà aquí. En ZT (Zapatero Tarannà) i el seu  “apoyaré” va ser l’últim cop que ens vam creure que una altra Espanya era possible. I el que li està passant les últimes hores a Pedro Sánchez n’és l’exemple més clar.

Sánchez passarà i nosaltres encara estarem donant puntades a la llauna (un concepte, per cert, que agrada molt a Joan Coscubiela). Una llauna ara mateix situada al setembre de l’any vinent i a l’espera que una ventada s’endugui els metres de caspa que paralitzen aquesta Espanya instal·lada al segle XVIII i que es pensa que ja està al segle XX.