Quan arriben les eleccions, els ciutadans tenen el costum de respondre la pregunta precisa que en cada cas els fan les urnes. Quan els pregunten per l'ajuntament, voten pensant a la seva ciutat. Si la pregunta és sobre la comunitat autònoma, contesten sobre això. I si es tracta d'elegir un Parlament i un Govern per a Espanya, això és el que fan (si bé en aquest últim cas el nostre vot està caient repetidament en un pou sense fons, ja que a Espanya s'ha implantat el que va descriure Michels en la teoria de "la llei de ferro de les oligarquies": la dominació dels elegits sobre els electors, dels mandataris sobre els manats, dels delegats sobre els delegadors).

Aquest caràcter singular de cada votació s'aguditza en el cas de les nacionalitats històriques. Tant Catalunya com el País Basc com Galícia tenen ecosistemes polítics específics en els quals s'hi dóna habitualment el vot doble o fins i tot triple: el comportament de l'elector ve determinat més per l'objecte de la votació que no pas per consideracions de fidelitat ideològica o de la conjuntura general.

Una cosa és que el resultat del 25-S tingui conseqüències ex post per a la política espanyola; i una altra és que els bascos i els gallecs hagin decidit el seu vot en aquesta clau. La seva decisió respon clarament a les pautes típiques d'unes eleccions autonòmiques:

Han guanyat els partits governants. Primer, perquè en tots dos casos la seva gestió ha merescut una valoració ciutadana clarament positiva. I segon, perquè es tracta d'organitzacions fortament arrelades als seus territoris, amb una gran penetració social i que disposen d'eficaços mecanismes d'influència i control social.

El PP és a Galícia el mateix que el PNB a Euskadi o el PSOE a Andalusia. El mateix que, ai! va ser CiU a Catalunya abans de llançar-se al precipici

El PP és a Galícia el mateix que el PNB a Euskadi o el PSOE a Andalusia. El mateix que, ai! va ser CiU a Catalunya abans de llançar-se al precipici. Han de fer-ho rematadament malament per perdre unes eleccions autonòmiques, i no és el cas: tant Feijóo com Urkullu han sabut interpretar el que les seves comunitats necessiten en aquest moment, molt millor que els seus competidors.

A les eleccions generals, creixen els partits que incorporen referències generals de política espanyola. I a les eleccions autonòmiques creixen les forces que s'identifiquen amb el territori, normalment amb una identitat nacionalista. Per això la candidatura associada a Podemos (Catalunya Sí que es Pot) va tenir una pobra actuació a les autonòmiques del 2015 i immediatament després, a les generals, En Comú Podem va ser la més votada. Per això les CUP van tenir un bon resultat a les autonòmiques/plebiscitàries i ni tan sols es van presentar a les generals (i si ho haguessin fet, dubto molt que hi haguessin aconseguit escons).

En el conglomerat populista-nacionalista radical, l'únic que ha passat a Galícia i al País Basc és que s'ha reordenat la distribució de les forces a favor de les més nacionalistes. El BNG, que pràcticament va desaparèixer a les generals, ha ressuscitat en les autonòmiques i ha obtingut un meritori 8% en detriment d'En Marea, i Bildu ha superat clarament Podemos, invertint el resultat del 26-J.

S'ha premiat els lideratges coneguts, reconeixibles i identificats amb el territori. Feijóo i Urkullu superaven de llarg tots els seus rivals en nivell de coneixement, però alhora representen millor que ningú l'"homo politicus" gallec o basc. El bon resultat del BNG segurament té a veure amb l'excel·lent campanya de la seva candidata, que va destacar sobre de tots al debat televisat. I el protagonisme d'Arnaldo Otegi a la campanya –assaonat d'aquest victimisme que sempre és nutrient per al nacionalisme- sens dubte ha ajudat Bildu.

Han estat derrotats amb estrèpit els partits que no han volgut assabentar-se de la naturalesa d'aquestes eleccions: en especial, Ciutadans i el PSOE.

Ciutadans té un espai propi a Catalunya, el que es va treballar des del seu naixement. A la resta d'Espanya, el seu creixement recent s'ha alimentat sobretot del desgast del PP. Però a Galícia el PP ha resultat ser una fortalesa inexpugnable, i aquest caràcter parasitari del partit de Rivera no hi ha funcionat en absolut. Al País Basc, el seu resultat és fins i tot bo tenint en compte que és l'únic partit que en 40 anys de democràcia ha gosat posar en qüestió el Concert i la Quota, que és com presentar-se a l'alcaldia de Sevilla amb la proposta de prohibir la Feria d'abril i enderrocar la Giralda per convertir-la en un aparcament.

Pel que fa al PSOE... no només continua pagant la factura dels seus infaustos experiments de govern a Galícia i a Euskadi (com el PSC paga el no menys infaust tripartit). A més, ha portat a Galícia i a Euskadi la pornogràfica baralla que avui ocupa i condiciona el 100% del que surt d'aquest partit.

L'última imatge que es va veure a la campanya socialista va ser un desmesurat Miquel Iceta llançant esgarips

L'únic que se sabia dels candidats socialistes en aquestes eleccions és que eren partidaris de Pedro Sánchez. L'únic sentit que han sabut donar al vot ha estat el de reforçar Sánchez en el seu combat contra els barons i en el No és No davant de Rajoy. Res a veure amb la vida i els interessos dels gallecs i dels bascos. L'última imatge que es va veure a la campanya socialista va ser un desmesurat Miquel Iceta llançant esgarips: "Pedro, sigues ferm, deslliura'ns del PP i de Rajoy, deslliura'ns-en, per Déu, deslliura'ns-en!" Potser Iceta no s'ha assabentat que la forma de deslliurar-nos de Rajoy i del PP és superar-los a les urnes i no fer-los engreixar en cada elecció que es repeteix.

En tot cas, m'imagino un jove de Betanzos o una amatxo d'un caseriu de Guipúscoa, 48 hores abans de votar, amb una truita francesa al plat i contemplant atònits a la televisió la surrealista escena. És emocionant que 250.000 gallecs i 125.000 bascos hagin tornat a lliurar el vot a aquesta sigla, abans gloriosa i avui en demolició.

Sánchez ha estat el veritable candidat del PSOE en aquesta campanya, com Rivera ho ha estat de Ciutadans. Ambdós han rebut el menyspreu de gallecs i bascos; el mateix menyspreu i la mateixa falta de respecte amb què ells han tractat aquests ciutadans a qui se'ls demanava que elegissin el millor govern per a la seva terra i no pas una altra cosa.

Ara contemplarem apassionats durant unes setmanes com els socialistes s'esbocinen entre si i acaben de destruir o conduir a la inanitat l'organització política més transcendent de l'Espanya contemporània. I quan, enlluernats per l'espectacle gore del PSOE, vulguem adonar-nos-en, estarem convocats a unes terceres eleccions, a veure si aquesta vegada l'encertem i d'una punyetera vegada votem a gust de la direcció. Espanya insòlita, sorpresa del món. Pedro, salva'ns.