Patxi López, en una trobada amb militants socialistes a Sant Sebastià, va afirmar diumenge passat que Catalunya estava fracturada socialment en dues i que calia aturar el que ell va qualificar de "bogeria" independentista.

A la vida no tot s’hi val. I menys encara si portes al damunt de les teves espatlles un llarg bagatge institucional —exlehendakari i expresident del Congrés—, fet que fa que les teves paraules, en primer lloc, hagin de respectar les institucions que havies representat i, en segon lloc, que el que dius tingui transcendència. Sense miraments ni vergonya, López ha pujat al carro dels qui, a la lleugera, ofereixen sentències maximalistes per salvar la unitat d’Espanya. Sembla una cursa, a veure qui la diu més grossa. Però la novetat és que se situa en la lluita per liderar el PSOE, amb les mateixes armes que els seus rivals.

Patxi Lopez ha dit això d’una manera irresponsable i absolutament temerària. Dir que Catalunya està fracturada és tendenciós. I jugar amb la cohesió social d’un país —la cosa més important que tenim— un fet menyspreable.

Aquestes declaracions les ha fetes en el moment en què m’acabo de llegir la novel·la Pàtria, de Fernando Aramburu. Aquest llibre calidoscòpic no explica res de nou. Res que no sabéssim. Però posa noms i cognoms, esperances, angoixes i temences a la societat basca dels darrers anys narrant la vida de dues famílies del País Basc durant els anys més durs de terrorisme etarra. Si voleu saber què és fractura social, llegiu aquest llibre, que tot i ser ficció, s’acosta bastant a la vida al País Basc dels darrers anys.

En aquesta novel·la, dues famílies amigues acaben enfrontades al voltant del conflicte. La primera, abertzale, acaba amb un fill a la presó per pertànyer a ETA, i la segona, a qui la banda terrorista ha assassinat el cap de família, acaba marxant d'un poble que els fa el buit. El més interessant del llibre són els personatges, plens de contradiccions, de silencis, de culpabilitats, de remordiments i de matisos, que en el conjunt ens transmeten un dibuix del País Basc abocat a la tragèdia. Perquè les seves vides retraten molt bé què és una societat fracturada i que, afortunadament, com s’intueix, es comença a reconstruir.

I és en aquesta societat que ara intenta refer-se en la qual Patxi López va ser lehendakari. Per aquest motiu, ell la coneix més que ningú. I per això dolen molt les seves paraules, intentant fer una analogia amb Catalunya.

I ara vull parlar de la meva de societat, la catalana. Una societat que ha tingut i tindrà per damunt de tot la cohesió com a valor suprem. Convisc en un entorn plural cada dia, de procedències, d’orígens, de llengües i creences. Parlem de tot i de tothom. I discrepem. Fins a la sacietat. Perquè som una societat profundament democràtica i entenem que en el debat, a saber escoltar i, sobretot, a intentar entendre els altres, es troba la nostra filosofia de vida. També he de dir que avorreixo tots aquells que ara situen la societat catalana entre unionistes i independentistes. Hi ha de tot. Gent a favor de la independència, gent que no hi està a favor i persones indiferents. Persones que volen un referèndum per votar que no, gent que voldria fer una proclamació unilateral i gent que senzillament vol cobrar la nòmina a final de mes i viure, i no els interessa res més. I aquesta és la nostra societat. La que pateix i gaudeix amb el Barça, que omple el Palau Sant Jordi per veure la Isabel Pantoja i la que, per sobre de tot, conviu alegrement. I sí, és veritat que un nou interrogant sobre el seu futur polític ha entrat com un huracà a la nostra vida. Però titllar-ho de bogeria com vostè, Patxi López, ho ha fet, és una posició tendenciosa. Perquè sempre dels sempres el futur polític de Catalunya s’ha situat des d’una òptica democràtica. I si la democràcia és bogeria, tots vivim en una deliciosa bogeria democràtica. I vostè, hereu d’un dels partits que més ha patit per arribar fins aquí, hauria de ser el primer a defensar-ho.

Sense miraments ni vergonya, López ha pujat al carro dels qui, a la lleugera, ofereixen sentències maximalistes per salvar la unitat d’Espanya

Senyor López: una societat fracturada és la que té els seus fills a la presó dispersos per la geografia espanyola per practicar el terrorisme, és la que ha de marxar d’un poble per amenaces. La que té víctimes físiques i socials als dos cantons. I, sobretot, la que té bàndols. Els catalans estem fracturats socialment, té raó. Però no en els termes que vostè ho situa. La nostra societat la fracturen els desnonaments, els talls de llum i de gas, i els fills que no podran anar a la universitat. Res més.

Potser Patxi López confon desitjos amb realitat. Però que no s’equivoqui, perquè el nostre bé més preuat és que som un sol poble. I ni ell ni ningú ens ho arrabassarà.