No s'han posat d'acord, és veritat, però també ho és que no s'hi val el pacte a qualsevol preu. Si el joc de les voluntats individuals ha donat un resultat diabòlic per a l'entesa, caldrà tornar a preguntar, i aquesta vegada la gent ja sabrà quin pa hi donen els intervinents.

És obvi això que diu C's que hi ha punts en comú entre el PSOE i ells, i també que n'hi ha entre ells i el PP. Però l'ultimíssima proposta haguda, el Pacte del Prat, demostra que si no pacten és perquè no volen, ja que el paper ho aguanta tot i que en el nivell de les grans paraules fins i tot la Constitució hauria de ser acceptada pel comú sense cap acritud. Qui no creurà que a la Llei de Dependència li faltin recursos econòmics per deixar de ser una broma? Qui no desitjaria la reindustrialització de l'economia espanyola com a alternativa o complement al model actual? Qui no és partidari de lluitar contra la “fuga de cervells”? Pel fet que ho proposi Compromís la resta ho ha de considerar “desraonat”?

Compromís ha permès portar a la llum dues evidències: que la gesticulació sobre els pactes no amagava fonament o veritat, i que la qüestió catalana era rellevant fins a cert punt. No era veritat la voluntat de pacte, perquè existeix una alternativa de desbloqueig que l'egoisme ha fet impossible, i és pactar no un govern, sinó un mer acord d'investidura, un acord que, sens dubte hauria necessitat després de suports variats en cada tema (el programa!, Anguita dixit), però que hauria evitat que els diaris vinguessin ahir i avui carregats de paraules periodístiques com  “fracàs, incompetència, impotència, cinisme, postureig...") El pacte d'investidura hauria demostrat generositat, un concepte que els partits polítics semblen no poder permetre's més que de paraula i per titllar el contrari de mancat d'ella.

Compromís ha permès portar a la llum dues evidències: que la gesticulació sobre els pactes no amagava fonament o veritat, i que la qüestió catalana era rellevant fins a cert punt

L'altra qüestió que ha evidenciat l'erma proposta de Compromís d'un pacte in extremis ha estat que la qüestió catalana és important, però no tant com ho pretenen alguns. Perquè és cert que el referèndum desapareix de la proposta per intentar apropar al PSOE i C's al seu camp, substituint-la per una reformulació del finançament que, així vagament al·ludida, sens dubte seria també objecte de consens per a gairebé tothom; PSOE i C's havien atribuït a Podemos i els seus amics un flirteig amb els que volen trencar Espanya, però en caure de la proposta aquest tema, tampoc no els sembla bé un llistat de punts amb què, francament, qualsevol subjecte de bé hauria d'estar d'acord en gran part.

Així doncs, amb Catalunya sempre com a paisatge de fons, ni que sigui com a excusa per dir no, encara que el no resulti gairebé indecent, la ciutadania enfronta les noves eleccions advertida del que hi ha i més conscient de les seves alternatives: o l'estabilitat (pot votar C's i PSOE, però el vot segur és el PP) o el canvi (poden votar C's, però el vot segur és el PSOE) o l'esquerra (poden votar PSOE, però el vot segur és Podemos/IU) D'aquestes opcions, cap no afavoreix una entesa cordial amb Catalunya, però sens dubte la de l'estabilitat (que és la manera actual i vergonyant per parlar de la dreta) enforteix el moviment independentista i, per tant, potser la inestabilitat futura; la del canvi enforteix a la llarga el PP, però de moment nega també les aspiracions de la sobirania; la de l'esquerra uneix a tot això un escenari econòmic incert, tenint en compte la importància (potser excessiva) que concedeixen els mercats al que puguin fer amb el poder, amb la qual cosa això de permetre que Catalunya se'n vagi no sembla econòmicament acceptable.

Massa efectes col·laterals com perquè el vot individual els tingui en compte, sobretot perquè encara és temps que en el debat, més enllà de paraules altisonants, inclosa la del bé comú, es porti a col·lació algun principi amb contingut. És obvi que no resulten de gran ajuda uns mitjans de comunicació entestats a considerar la repetició d'eleccions com un fracàs negociador d'ells, com si no fossin gaires els escenaris inèdits que s'han viscut a Europa en els últims temps; i com si l'elector no s'equivoqués, com si fos necessari cosir el que de cap manera pot ser, això és, un conjunt de subjectes, sols o en companyia de cert periodisme, incapaços de dissuadir-nos d'una terrible sospita: que en la seva estratègia el poder no és un instrument, sinó un finalitat en ella mateixa, una finalitat que els permet exercir públicament tots i cada un dels pecats capitals que acumula l'ésser humà pel fet de ser-ho.