6 de juliol: Surt Felipe i llança el seu diktat: cal que governi el PP i la resta, tot començant pel PSOE, hi ha de contribuir. Per què? No queda explicitat amb totes les lletres, però tothom ho té clar. És el que hi ha. Té problemes això. Però cap va al compte de González, avorrit com està a Gas Natural. Ajudar a governar a l'únic partit de govern imputat criminalment a tota Europa suposa un desgast per a qui li doni suport, ací el PSOE, que perdrà el lideratge de l'oposició a mans de Podemos. I si passa a l'oposició, té por de ser vist com el culpable de les terceres eleccions. Tot plegat, per no provar de fer un govern d'esquerres. Clar que si el pacte de febrer amb Ciutadans era un pacte de progrés... Tot seria diferent si es tingués un discurs propi, ni atemorit ni vicari. Però això són figues d'un altre paner

7 de juliol: Encara no ha dimitit Fernández Díaz, ni sembla que hagi de fer-ho en els pròxims anys. Per què? Doncs perquè la política de demonització i dinamitació del concepte mateix de Catalunya continua. Ara ha estat el TC que ha tombat més lleis del Parlament, tant se val quin sigui el contingut. Es tomben i prou. La política no és sobre o amb Catalunya, sinó contra Catalunya, com als vells bons temps. Una altra prova: pel que transcendeix de les converses per formar govern amb Rajoy, Catalunya, que serà la pedra de toc, no surt; si més no, no consta que hi surti. És el que té no fer política amb i sobre Catalunya per part dels autodenominats constitucionalistes.

8 de juliol: Surt la condemna per delicte fiscal a Messi. Encara que més tard tindrà una conseqüència tan desvergonyida com inesperada, és una sentència, entenc que, encara que jurídicament possible, desmesurada i moralista: s'aplica una teoria, la de la ignorància deliberada, expressió en si mateixa antinòmica, de tall espiritualista nord-americà. Es recorre a aquesta teoria psicologista quan no hi ha res més a pelar per dur a terme una condemna. Aquest estrany vincle psicològic amb els fets és una pura inferència sense base certa. És una teoria que la majoria dels penalistes rebutgen i no tots els tribunals segueixen. A veure els recursos com van.

9 de juliol: Comença el congrés de refundació de CDC. El que semblava una qüestió formal, de màrqueting, com és el nom del nou partit, ha desfermat un huracà. La vella guàrdia, no necessàriament vella en edat, de Convergència, se n'ha anat en orris. El nou nom, Partit Demòcrata Català, s'emporta pel camí del mig el disseny que les bases entenien com el disseny dels mags del lampedusisme nostrat: que canviï tot perquè no canviï res. És un tema generacional, però no només. La declaració de Marta Pascal, figura emergentíssima d'encuny liberal, que va dir que ella no havia votat Jordi Pujol –òbviament, per edat no podia fer-ho– no és una frase ni sobrera ni gratuïta: és una contundent declaració de principis. Exconvergents, neocatdems, avisats queden.

10 de juliol: Retallada l'estada a Espanya del Master of Universe #1, Barack Obama, pels luctuosos i gens aclarits en les seves causes fets de Dallas, se'ns ha ofert un pobre espectacle, amb cua de polítics a l'abans besamans, ara photocall. Hem assistit a un descafeïnat remake de Benvingut Mr. Marshall, Mr. Marshall que Pepe Isbert i companyia van veure passar com un llamp al seu imaginari Villar del Río. En l'època de la virtualitat, la visita d'Obama no ha ni arribat a ser un hashtag. Res tenen a relatar als seus néts els que van disposar de 3 minuts de no res, i sense res, amb ell.

11 de juliol: Comença la desvergonya del Barça amb Messi. Al marge del bé o malament que estigui la seva condemna per tres delictes fiscals, el presenten com una víctima sota el lema "Tots som Messi". La pura realitat és que no. La pura realitat és, entre altres coses, que el Barça també és delinqüent fiscal, com veurem dimarts.

Emprar els símbols de mani pulite (els dos palmells de la mà oberts cap enfora), símbol de la netedat política i ètica que va mostrar el fiscal transalpí Antonio di Pietro, és una usurpació en tota regla. Aquestes mans, banyades en pintura blanca, les van mostrar els estudiants madrilenys arran de l'assassinat de Francisco Tomás y Valiente o José Luis Borau, a la Gala dels Goya de 1998. Ara les mans, de blaugrana, són un afront ignominiós als ciutadans i ciutadanes comuns i honrats que volen viure en pau, fora de la violència i el delicte. I el frau fiscal és un delicte. I una barra descomunal emparar-ho. Si el Barça, més ben dit, la seva directiva, creu que cal aixoplugar Messi –també mentre ens mostra les seves vacances de somni– pot trobar altres mitjans i no avergonyir una massa social honrada i complidora amb els seus deures, el de no cometre delictes, fiscals tampoc, també.

12 de juliol: Més Barça. Avui sabem que ha pactat declarar-se culpable com a persona jurídica –és a dir, ho pagarem tots els socis– de dos delictes fiscals en relació amb el fitxatge de Neymar, sancionats amb sengles multes que superen el 5.500.000 d'euros, més l'ingrés dels impostos no aportats: més de 9.180.000 €, interessos i costes. Prèviament el Barça havia consignat més de 13.550.000 €. Xifres, com es pot veure, del més habitual.

Es parla de persecució al Barça, fins i tot d'acarnissament. Potser. Però hi ha col·laborat amb devoció estulta el club mateix amb una planificació contractual i fiscal de pena i ara ho haurem de pagar tots els socis. Els directius se n'han sortit. Tot gràcies a una modernitat penal: la responsabilitat penal de les persones jurídiques. Permet, com ací tenim la mostra, castigar la societat, repercutint la sanció sobre la societat, és a dir, els socis i altres tercers, i podent fugir d'estudi els directius i assessors causants d'aquest esvoranc esportiu, jurídic i reputacional.