La política no està exempta de cinisme. És més: una bona part de l'acció política, amb la finalitat d'accedir i gaudir del poder públic, no pot evitar el cinisme. Això és ben sabut. Segurament, per no ser gaire cínics, hem d'admetre que el cinisme no és només present a la política, sinó a totes les activitats humanes que no estan basades ni en l'amor ni en l'altruisme. Per això descomptin prèviament de les actuacions dels polítics una dosi més o menys suportable de cinisme: va de soi.

Ara bé, el que resulta insuportable és el cinisme manifestat en la mentida permanent, com únic mitjà d'acció política. Aquest és el cas del Partir Popular. A banda d'una més que millorable capacitat professional dels seus dirigents, tot començant pel registrador Rajoy -el de "i l'europea?"-, la seva capacitat de mentida és de campionat. Es diria que l'únic que saben fer bé és mentir. Com a última mostra, el farcell de fal·làcies sobre la proposta de Soria, l'exministre també ell mentider, com a director executiu del Banc Mundial. Són diverses mentides per minut. I que per força siguin contradictòries, els és ben bé igual.

No oblidem les mentides que adopten la forma de llei, com la de pressupostos, la del Consell General del Poder judicial, el buidament de delictes i de lleis processals penals i civils, la llei mordassa, la LOMCE, la reforma de la llei del TC per poder castigar sense pena criminal l'independentisme... Sense oblidar la política de nomenaments: amics, parents, clients polítics, sempre sense contrastar la seva capacitat professional o ètica. Fabra, Camps, Barberá, Matas, Trillo, Fernández Díaz, Wert, Montoro...serien els epítoms d'aquesta política. A més, han copat, tampoc sense esmerçar-se gaire en la seva qualificació, els nomenaments de tots -és a dir, tots- els òrgans de control que haurien de controlar l'acció de govern.

El Partit Popular ha constituït amb mentides, amiguismes i sense escrúpols, un sistema d'impunitat quasi perfecta

I aquí és on rau la mare dels ous: el Partit Popular ha constituït amb mentides, amiguismes i sense escrúpols, un sistema d'impunitat quasi perfecta. Li falta dominar els jutges i els mitjans de comunicació. Sense ser perfectes i presentar carències, a través d'aquests dos pilars de la societat democràtica respiren totes les seves malifetes, tantes que el Partit Popular fins i tot està ja imputat tres cops criminalment, cosa insòlita als annals de la Història. El partit del govern, imputat penalment: haurà d'asseure's a la banqueta dels acusats.

És aquest, per dir-ho així, tarannà, que fa impossible que ningú pacti amb el Partit Popular. Durant les sessions del fallit procés d'investidura de Rajoy, Ciudadanos li va etzibar per boca de Rivera que no se'n refiava. El seu mateix soci de pacte!

Es diu i és ben cert que a tota l'Europa que té sistemes electorals proporcionals (ni França ni el Regne Unit en tenen, entre els grans) hi ha governs de coalició entre la dreta i la socialdemocràcia. La qüestió és que a Espanya no hi ha dreta: el govern està segrestat per una mena de grup estrany sectari i àvid de poder, que no veu l'Estat més que com a instrument per les seves pròpies i particulars finalitats, siguin aquestes les que siguin. Així, ni amb tones d'àlmax o de salvacolina es pot anar a cap pacte.