De vegades els països no són conscients de com els fantasmes del passat els impedeixen avançar. La història és una gran font de saviesa però també pot servir per construir una gàbia d’or o una presó. L’objectiu de la història és aprendre a viure a prop de la veritat, però en els moments de decadència o de derrota la història sol quedar en mans d’intel·lectuals comprats o d’estrangers que escombren cap a casa amb discursos falsos o humanitaristes. 

L’infantilisme català no s’explica sense el pes que les derrotes del passat han tingut en l’imaginari col·lectiu i en el discurs polític. Als espanyols els passa amb Catalunya com als americans els va passar amb el Japó. No pots reclamar fidelitat i consistència a un país si al mateix temps et dediques a ocupar-lo i a humiliar-lo. Els americans van imposar al Japó un règim democràtic que criminalitzava el seu exèrcit. Després, es van quedar tots sols combatent el comunisme i dessagnant-se a la guerra de Corea i del Vietnam.

Aquest setembre, desenes de milers de japonesos encara es van manifestar contra les polítiques militaristes de Shinzo Abe. El subconscient de molts japonesos relaciona la idea de tenir un exèrcit amb el trauma de la bomba atòmica i el procés d'occidentalització que va destruir els samurais. Durant anys, la societat japonesa s’ha limitat a treballar, a endeutar-se i a fabricar joves cada cop més friquis. L’estancament econòmic i l’emergència de la Xina, però, ha portat molts polítics a creure que el país necessita un exèrcit per acabar de superar la II Guerra Mundial i recuperar el control del seu destí.

A Catalunya estem vivint un procés semblant. La policia i l’exèrcit estan mal vistos perquè no han defensat mai la democràcia catalana i la gent els relaciona amb la repressió. Quan García Albiol retreu a la CUP els cartells que reparteix contra els mossos, no vol resoldre el problema sinó que vol cronificar-lo furgant en les ferides del passat. A la seva manera, la CUP és el partit que expressa millor el malestar dels catalans amb l’ordre espanyol. Per això es troba a l’ull de l’huracà com s’hi va trobar Junqueras quan volia organitzar una vaga per forçar l'Estat a negociar el 9-N.

Si es vol resoldre el problema de l’autoritat a Catalunya el que cal fer és restablir la democràcia al país. Fins que els mossos no serveixin per garantir un referèndum i un ordre català hauran de viure entre dos focs. L’Estat sospitarà d’ells i els utilitzarà per guanyar poder a Catalunya, mentre que molts ciutadans hi podran veure només un cos repressiu i els faran pagar caríssim cada error. És significatiu que molts dels suposats independentistes que donaven per fet que els mossos retirarien les urnes el 9-N ara siguin els mateixos que exigeixen ordre i respecte a les forces de seguretat. 

Desaparegudes les condicions que justificaven la cultura eufemística del catalanisme, els vells problemes derivats de les derrotes amb Espanya tornen a emergir amb força. A mesura que la independència deixi de ser un negoci electoral, veurem si Catalunya té prou força per superar la seva història o si el provincianisme ha calat tan fondo que la torna a repetir una altra vegada. Mentrestant, per anar-nos estovant i guanyar temps, els espanyols miren de forçar velles metàfores per inflar els fantasmes de l'imaginari català que ens mantenen en un estat vegetatiu disfressat de decència i llibertat.