Si vostè s'informa de l'actualitat catalana als mitjans de comunicació de Madrit (concepte) es pensarà que al Debat de Política General, que ha viscut avui la primera jornada, no hi havia escons sinó trinxeres. I que d'una banda a l'altra es llançava tota mena de munició. Nuclear. I, miri, més aviat no.

Discrepàncies, totes. Com ha de ser. Però el to ha recordat el d'aquell país de quan érem un oasi on no hi passava mai res i la puta i la ramoneta saltironaven despreocupades pel 15% de l’IRPF. La cosa, però, és que sí que passa. Passa mooolt més que quan aquells debat tan agres de l'època del tripartit o de quan les guspires Artur Mas-Alícia Sánchez Camacho-Albert Rivera. Però el que passa és que ara sembla que no passi res.

Catalunya és un país on estan a punt de jutjar un expresident, una exvicepresidenta que llueix samarretes megafashion, una exconsellera que podria ser la nostra tieta (aquella que fa uns macarrons boníssims) i un exconseller que fa cara de ser el senyor de la botiga de la cantonada (dit com a metàfora de senyor normal)... i no passa res.

Catalunya és un país on passa això i on passa que el 80% de la gent vol votar en un referèndum i que les enquestes diuen que la meitat d'aquests (aprox) volen marxar d'Espanya i l'altra meitat s'hi vol quedar... i no passa res.

Catalunya és un país on els partits que defensen una postura i una altra, totalment oposades entre sí, debaten al Parlament i el to és el de quan a la gran majoria li estava bé seguir a Espanya i ningú deia que érem una societat fracturada. El to és de quan Espanya encara no havia tingut la seva famosa resposta agra, grollera, basta, vulgar, barroera, xavacana, desagradable i degradable que ha provocat que cada cop hi hagi més indepes i els que ja ho eren estiguin més convençuts.

A la Catalunya que vol marxar hi conviuen l'intent d'empresonar un expresident, una exvicepresidenta i dos exconsellers amb un debat educat i calmat. Un debat on s'ha parlat molt de sanitat, de llocs de treball i de pensions i molt poc d'Independència.

Pel que fa al format, avui tocava l'autobús. O sigui, discurs del president (una hora i tres quarts), resposta en bloc de l'oposició, rèplica conjunta del president i contrarèplica de l'oposició. Això ha fet possiblement un debat menys intens, però també més àgil. Ens ho hem pelat en 8 hores i un quart.

Però és que aquest debat era com la segona part del debat de la Qüestió de Confiança de la setmana passada. I quan dic segona part, també parlo del tema expectació. Hi havia la meitat de periodistes, una quarta part de convidats a l'hemicicle, un 100% menys de convidats en general i una expectació general descafeïnada. Ha estat com si després de la semifinal de la Champions haguéssim jugat la final de la Copa Catalunya un dimecres de mitjans de gener a les 11 de la nit.

El més interessant, de fet, estava als passadissos. Sobretot perquè allà podies parlar amb gent del PSC. Un veterà diputat mostrava la seva curiositat pels moviments pressupostaris del president Puigdemont cap a Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). I sobre Madrit (concepte) deia que esperava que el seu partit “mantingui l'actual aposta perquè aquell és un debat estratègic, però sobretot polític”. I no, no li diré quin diputat (o diputada) del PSC s'ha referit a Joaquín Leguina com a “el retorn dels zombis”.

L'altre gran tema estava als passadissos, però també a l'hemicicle. I aquest tema es titula: “La CUP i els pressupostos”. Li donaran suport? No? Als passadissos ha estat impossible ensumar res diferent al flaire de la setmana passada. O sigui, les coses van bé, però les coses van bé fins que deixen d'anar bé. I al debat, amb aquest repartiment de temps entre Albert Botran i Benet Salellas, el primer ha parlat més del referèndum i el segon s'ha referit més al que ens ocupa. I per dir que cal apujar els impostos a qui més té. Com que el president li ha donat la raó (afegint que el gran problema, però, és l'espoli fiscal), quedem a l'espera de com negocien la pujada-no pujada d’impostos (i de quins) que permetrà (o permetria) el suport cupaire als pressupostos.

Ah, per cert, CSQP també ha repartit la seva intervenció. En aquest cas entre Àngels Martínez Castells, doctora en econòmiques ex-PSUC i veterana de la lluita feminista i en defensa de la sanitat pública i Albano Dante Fachin, el nou home fort de Podemos a Catalunya.

Per la resta, el més destacat seria que 1/ a la sessió del matí, la cap de l'oposició, Inés Arrimadas s'ha adreçat al president Puigdemont dient-li “senyor Mas” i “senyor Puig”, 2/ que a la rèplica a Xavier Garcia Albiol, al president se li ha escapat un molt descriptiu “Hòstia!” després d’un malentès per si el líder del PP havia dit o no la paraula vagància, i 3/ en tot el debat només s'ha dit un cop la mítica paraula capteniment, cosa que ens torna a l'oasi català de quan el president Pasqual Maragall encara no havia posat de moda la parauleta.  

Un cop acabat el ple, ses senyories han desaparegut per acabar d’enllestir les propostes de resolució que s'havien de presentar abans de les 20h. La previsió és que demà al matí hi hagi feina de despatxos aprofitant que no hi ha ple i a la tarda, au, a votar sense parar. I ja tindrem llest un altre Debat de Política General.