Els socialistes del PSOE no estan satisfets sense posar a prova cada cert temps la seva llegendària resistència corporativa, i es posen deliberadament en situacions límit per sortir-se'n sempre miraculosament.

Però aquesta aparent impunitat històrica no és tal. El negre dissabte del comitè federal, Santos Juliá recordava a El País l'enfrontament fratricida entre faccions del PSOE els anys 30 i la seva responsabilitat en l'esclat de la guerra civil. Dècades més tard, aquells socialistes que es tirotejaven pels carrers encara s'intercanviaven retrets pel que van fer i pel que van ajudar a provocar.

Amb els esdeveniments de la passada setmana, el Partit Socialista s'ha fet un mal immens per solucionar un problema que ells mateixos van crear. I el pitjor és que tant el problema inicial com el dany posterior podrien i haurien d'haver-se evitat.

La història jutjarà molt durament Pedro Sánchez. Qualsevol dirigent assenyat, en les seves circumstàncies hauria plegat molt abans d'arribar a aquest punt. Ell ha necessitat sis contundents derrotes electorals –cadascuna pitjor que l'anterior-, una fractura partidària, l'abandonament de la meitat del seu equip de direcció i un escàndol monumental retransmès en viu i en directe per admetre que ja no era possible seguir endavant. Per no cedir el pas quan era raonable fer-ho, ha acabat atropellat violentament, deixant un escenari destrossat, amb ferides de les que no es curen i greuges dels que no s'obliden.

La vigília del tiroteig de Ferraz, un amic meu va diagnosticar correctament el que li esperava a Sánchez. No se sap de ningú, va dir, que hagi sortit viu d'un búnquer. Tenia raó, especialment en assenyalar el procés de bunkerització de Sánchez i els seus fidels. Un procés que es va aguditzar fins a la insània aquesta setmana de passió que va començar amb la desfeta electoral al País Basc i a Galícia.

Diumenge va venir l'enèsim batzac de les urnes. Dilluns, una estranya reunió en la qual la comissió executiva del PSOE va ser substituïda per la seva versió jivaritzada, i una desenraonada aparició pública, ja en plena fugida cap endavant, convocant un plebiscit immediat per fer-se reelegir mentre el país està en ple buit de govern. Dimarts es va fer patent la desconfiança dels seus diputats, i ell mateix va afegir-hi l'element definitiu de provocació: guanyi o perdi al comitè federal, va anunciar, no penso dimitir. Aquesta va ser l'espoleta que va precipitar la dimissió en bloc de la meitat de l'executiva.

Més enllà de la interpretació reglamentària, quan un es veu abandonat en plena batalla per la meitat de l'equip s'hauria d'aturar a reflexionar. Però en aquell moment, Sánchez i els seus fidels ja estaven ficats de ple al búnquer i amb les portes hermèticament tancades. El que va passar després ja ho saben: un escarni en ple carrer als dirigents del propi partit, un intent de bloquejar el comitè federal impedint que prengués cap decisió i una patètica temptativa de tupinada, que va desembocar en una votació decisiva que es va produir sense haver començat si més no el debat polític. Després de dotze hores de tancada i crispació van votar per pur embafament, per no continuar veient-se les cares ni un minut més. I es va confirmar el que deia el meu amic: que ningú no surt amb vida d'un búnquer.

Però no es pot ignorar la responsabilitat dels qui primer el van encimbellar sense conèixer-lo de res; després van secundar la seva estratègia sabent que era nociva per al país i per al partit, i van acabar fent-lo fora a puntades de peu quan va quedar clar que ja no hi havia cap altra manera de fer-ho.

Des de fa molt temps s'ha instal·lat a la cúpula socialista el nefast principi de no prendre mai avui cap decisió problemàtica que pugui deixar-se per demà

Això havia d'haver-se resolt amb naturalitat immediatament després de la primera derrota electoral, com succeeix normalment a tot Europa. Ningú no obté el pitjor resultat històric del seu partit sense que hi hagi conseqüències. A més, el calendari anava a favor: al cap de dos mesos expirava el mandat i tocava celebrar un congrés ordinari. N'hi havia prou amb convocar-lo en la data reglamentària i preparar una alternativa sòlida.

Però des de fa molt temps s'ha instal·lat a la cúpula socialista el nefast principi de no prendre mai avui qualsevol decisió problemàtica que pugui deixar-se per demà. I així, el mal que podia haver-se aturat en el seu moment amb un tractament dolorós però tolerable ha exigit finalment l'amputació sense anestèsia d'un membre ja totalment gangrenat; i a més, sense garanties que no n'hagi quedat afectat l'organisme sencer.

El PSOE ha de reflexionar molt sobre si mateix si vol continuar sent una alternativa de govern per als progressistes d'Espanya. Tanmateix, el pitjor que podria fer ara és caure en un malenconiós lament autocontemplatiu que el condemni definitivament a una vana impotència.

Espanya té un problema immediat del qual el PSOE no és l'únic responsable, però és com a mínim tan responsable com el que més. Portem gairebé un any sense govern i estem a punt d'unes terceres eleccions, la celebració de les quals produiria un dany estructural a la democràcia, una punyalada a la sobirania del poble clavada pels seus mateixos representants.

La nova direcció del Partit Socialista no té res millor ni més important que fer que bolcar-se a evitar la repetició de les eleccions

La nova direcció del Partit Socialista no té res millor ni més important que fer que bolcar-se per evitar la repetició de les eleccions, i aprofitar al màxim les possibilitats de tenir amb 85 escons en un Parlament com l'actual. A més de prestar un servei a la democràcia, amb això es preservarien d'una hecatombe certa. És el més útil que poden fer per començar a redimir-se.

Significa això que s'han d'entregar lligats de mans i peus a Mariano Rajoy? En absolut. Significa que han de començar a fer el que Sánchez només va fingir fer: parlar seriosament i parlar amb tots, inclòs el Partit Popular. Buscar la fórmula de govern que alhora sigui respectuosa de la voluntat popular i obri les portes a les reformes de fons que Espanya necessita.

Això de les reformes, ja se sap, és inversament proporcional a la força del PP: impossible si té la majoria absoluta, molt realitzable quan va tenir 123 escons, més difícil amb 137 i, probablement, una altra vegada impracticable si se li dóna l'ocasió d'enfortir-se encara més mentre l'esquerra es debilita, que és el que succeirà si al desembre s'obren les urnes de nou.

El PSOE ha quedat en un estat d'extrema debilitat negociadora, però els seus 85 escons continuen sent la clau mestra. D'entre tots els seus dirigents en actiu, si n'hi ha un que té la capacitat, l'estatura política i la determinació que el seu partit torni a ser un instrument útil per al progrés d'Espanya, és Javier Fernández. És just permetre-li que ho intenti.