Gran agitació entre els dirigents del PSOE després de donar-se a conèixer el text de la ponència marc de la direcció del PSC per al seu pròxim congrés. Això és ja un clàssic: res no excita tant els caps territorials socialistes com l'esport de donar calbots al PSC –que tampoc no es priva de subministrar motius per a això–. Quan el PSOE està políticament extraviat i dividit, qualsevol moviment sospitós des del carrer Nicaragua de Barcelona fa reviure i uneix els vocacionals defensors de les essències pàtries.

Estic convençut que nou de cada deu dels que han posat el crit al cel ni han llegit la ponència marc del PSC ni coneixen la Llei de Claredat del Canadà. Ni ho necessiten, fa temps que el rigor en les opinions va deixar de ser una cosa valuosa en aquest país. Tots ells –també els del PSC– parlen pro domo sua (que és com dir que escombrin cap a casa sense preocupar-se ni de què escombren ni de la qualitat de l'escombra).

El cas és que en el fons de la qüestió m'inclino a coincidir amb l'esperit d'aquesta proposta. Admetent totes les diferències, sóc entre els que creuen que la solució del problema de Catalunya dins d'Espanya, quan arribi, se semblarà a la que van trobar els canadencs per a Quebec.

Estic convençut que nou de cada deu dels que han posat el crit al cel ni han llegit la ponència marc del PSC ni coneixen la Llei de Claredat del Canadà

La Llei de Claredat –que té el seu origen en una sentència del Tribunal Suprem del Canadà– no té res a veure amb l'anomenat "dret a decidir" exercit unilateralment i fora del marc constitucional. Tampoc amb sostreure als ciutadans de tot l'Estat la decisió sobre una part del territori nacional. És més aviat el contrari. Entre moltes altres garanties, estableix les següents:

-Que qualsevol futur referèndum de separació ha de ser expressament autoritzat pel Parlament del Canadà, que també supervisarà la claredat de la pregunta;

-Que la Cambra dels Comuns fixarà també la majoria reforçada que s'exigirà en aquest referèndum per considerar aprovada la separació;

-Que totes les províncies (aquí serien totes les comunitats autònomes) han de prendre part en les negociacions, abans i després del referèndum; 

-Que la Cambra dels Comuns té el poder d'anul·lar el referèndum si considera que s'ha violat alguna de les garanties de la Llei de Claredat;

-I el més important: que la separació d'una província del Canadà requereix una modificació constitucional. El que en el nostre cas significa que hauria de ser aprovada per una majoria de tres cinquens en el Congrés i en el Senat i sotmesa al vot de tots els espanyols.

Com veuen, res més lluny de declaracions unilaterals d'independència, a fallides constitucionals o a permetre que uns decideixin sobre el que és de tots.

No sembla correcte ni respectuós treure a la llum aquest paper set dies després d'unes eleccions. Els votants del 20-D tenien dret a conèixer la postura real del PSC

El cert és que allà va funcionar. Avui Quebec sent reconeguda la seva singularitat, exerceix el seu autogovern, participa activament en la política canadenca (l'actual primer ministre, Justin Troudeau, és un québécois de Mont-real) i tot i que molts dels seus habitants mantenen l'esperança d'una independència futura, això ja no crea especials tensions en la societat ni entorpeix el funcionament de les institucions. La Llei de Claredat ha estat un bàlsam per a la convivència entre Quebec i la resta del Canadà.

Una altra cosa són els aspectes tàctics d'aquest moviment del PSC, que em semblen menys decorosos que la proposta.

Des que Artur Mas va posar en marxa el procés de la ruptura amb Espanya, el PSC no ha parat de donar batzegades. Primer es va oposar per inèrcia; després va decidir abstenir-se en tot; durant una temporada es va apuntar a una versió pròpia del dret a decidir; a continuació va firmar la declaració de Granada; més tard es va retractar del dret a decidir i de qualsevol referèndum que no fos el de la reforma constitucional; i ara ha descobert la solució canadenca. Pel camí ha dit un grapat de coses assenyades i ha pres algunes decisions peregrines. Però finalment ha deixat la impressió que la seva posició d'avui sempre serà la penúltima.

No sembla correcte ni respectuós treure a la llum aquest paper set dies després d'unes eleccions. Els votants del 20-D tenien dret a conèixer la postura real del PSC. Ja sé que això hagués provocat un embolic amb el PSOE en plena campanya i per això es va retardar l'aparició del document, però això no fa sinó agreujar la sensació de presa de pèl.

A més, la cosa té un tuf avantatgista, perquè Iceta posa en circulació la proposta sabent que aquesta és inviable després del 26-J. Amb 137 diputats del PP en el Congrés i majoria absoluta en el Senat, amb un previsible govern de centredreta (PP-Ciutadans), la probabilitat que s'obri pas la fórmula canadenca és zero. Així doncs, el que en altres circumstàncies seria una iniciativa seriosa, en aquestes es queda en un mer brindis al sol –un més–.

Fa uns anys, quan el PSC era un partit clau, una iniciativa com aquesta hauria provocat una commoció en la política catalana i en l'espanyola

Amb aquesta pensada, el PSC probablement prova de singularitzar el seu perfil davant de l'eventualitat d'unes noves eleccions a Catalunya. I de passada, fa un favor al secretari general del PSOE en vigílies d'un difícil comitè federal: llança una llebre falsa perquè els llebrers –també anomenats barons– s'abalancin sobre ella i desviïn la seva atenció de la peça principal. Mentre persegueixen Iceta no persegueixen Sánchez, avui per tu i demà per mi.

També em sembla una atzagaiada la formulació concreta de la proposta. Si l'obertura de la via canadenca se supedita que els catalans rebutgin la reforma constitucional, això és una invitació que es voti contra la reforma de la Constitució per rebre el premi d'un referèndum.

Per mi, el camí adequat seria l'invers. Si es creu que la fórmula canadenca –o una de semblant– és la més raonable per resoldre el conflicte, el més lògic és que s'habiliti en la mateixa reforma constitucional i se sotmeti a l'aprovació de tots els espanyols. Això incentivaria el vot favorable del catalanisme responsable.

Amb tot, l'autèntic drama d'aquesta proposta és que, a hores d'ara, no canvia res ni commou ningú fora dels murs del Partit Socialista. Fa uns anys, quan el PSC era un partit clau, una iniciativa com aquesta hauria provocat una commoció en la política catalana i en l'espanyola. Ara ha causat l'habitual maror dins del PSOE, però em temo que en la societat catalana i en la resta d'Espanya a ningú no se li ha accelerat el pols.

És el que passa quan emprens el camí de la irrellevància. Una cosa semblant està començant a passar també al germà més gran, el PSOE. Sánchez o no Sánchez? Aquesta és la qüestió que com més passions aixeca dins, menys importa fora. Mal assumpte quan els teus assumptes ja són només assumptes de família.