Vet aquí que una vegada una princesa indefensa, dependent, ploranera, submisa i bonica, va ser segrestada per un pirata malvat i va ser salvada –esperant pacientment– per un príncep ben plantat i valent. El relat d'aquesta història tan didàctica l'ha posat en circulació la Conselleria d'Ensenyament de la Comunitat de Madrid, els responsables de la qual van tenir la pensada d'avaluar la comprensió lectora dels escolars de cinc anys amb un text titulat “El rapte de la princesa”.

Per si fos poc el contingut esperpèntic de la lectura (i perdona'm Valle-Inclán), l'encarregat de redactar-la també havia de ser bastant analfabet (o -eta), perquè l'obreta en qüestió està plena de faltes d'ortografia i usos propis de la llengua oral com el laísmo i expressions del tipus “en esto que”.

“El rapte de la princesa” no és més que història masclista i patriarcal sense embuts, que han intentat colar intencionadament als pupitres d'una generació en la qual confiem extingir els comportaments sexistes i la violència masclista. Masclisme que assassina diverses dones cada setmana per part d'homes que algun dia, i perdoneu-me que ho subratlli, també van ser nens.

Jugar a les princeses és perillós. En les històries tradicionals de princeses i prínceps, les dones passen de mans dels seus pares a la seva parella en virtut de la seva bellesa, la seva paciència i el seu nul criteri per prendre decisions. Una vegada coberta la seva preocupació vital més important –ser estimades pel príncep– es mantenen a l'ombra d'ell, tancades en un castell en el qual segur que hi ha un fotimer de coses per netejar, avorrides com a ostres i alimentant la histèria amb xafarderies difoses per les criades lletges, solteres i amargades. Mentrestant, el príncep acostuma a fer coses importants d'homes, com enfrontar-se a altres homes per defensar el seu regne o visitar la seva mare que, per cert, odia la princesa perquè li ha tret l'amor del seu nen. A més, la princesa també aspira a ser mama, per lligar bé el príncep i criar noves princeses pacients i prínceps valents dins de les normes estrictes del castell del patriarcat.

Fins i tot a la vida real, les princeses esdevenen dones abnegades que renuncien a la seva vida i a la seva identitat (nom inclòs) en favor de l'amor del príncep. A Espanya, l'actual reina va passar de ser una periodista en el millor moment de la seva carrera, independent econòmicament, emocionalment i políticament, per convertir-se en la consort d'un senyor a qui ni tan sols no pot alçar la veu en públic perquè se la titlla d'àcrata i revolucionària. No vull imaginar-me com de penós ha de ser convertir-se en una princesa que viu tancada en una gàbia d'or i no puc entendre com hi ha nenes que aspiren a ser princeses. O sí.

A Espanya, l'actual reina va passar de ser una periodista en el millor de la seva carrera, independent econòmicament, emocionalment i políticament, per convertir-se en la consort d'un senyor a qui ni tan sols no pot alçar la veu en públic perquè se la titlla d'àcrata i revolucionària

El fet és que se les educa perquè ho siguin. Durant la primera infantesa (dels 3 als 6 anys) és quan es forma el que el psicoanalista Sigmund Freud va anomenar “el Superjò”, una cosa així com la consciència moral de les persones. Els valors, complexos i pors que regiran i censuraran les nostres vides. Molts pares i mares, però també educadors, no entenen el perill real que a les nenes se'ls insuflin conceptes com la dependència emocional, el destí inexorable de la maternitat o certs cànons de bellesa quan encara es fan caca als bolquers. L'empremta és irreversible, i lluitar contra aquests valors gravats a foc és un camí ple de sofriments i contradiccions en la vida de moltes dones.

L'esquema es continua repetint com un malson maleït. A les nenes se'ls posen una vegada i una altra contes i pel·lícules de princeses, se'ls regalen nadons que ploren i reclamen les seves atencions de mare pueril i se'ls compren nines el patró de bellesa de les quals fomenta, com a mínim, una addicció al Bershka i al tint ros, i, bastant pitjor, baixa autoestima i trastorns de l'alimentació. Als nens se'ls donen joguines relacionades amb la violència i se'ls continua demanant que no plorin en públic perquè són homes, i no nenes.

Us prometo que cada vegada que passo una estona veient com interactuen alguns nens i nenes entre ells, mor un gatet. L'altre dia vaig haver de suportar-ho de prop, i vaig dissimular com vaig poder la meva indignació. No aconsegueixo entendre com avui en dia hi ha adults que els continuen contaminant amb aquests discursos sobre la presumpta masculinitat i la feminitat. Se'ls demana als nois que tinguin al·lèrgia al rosa fins al punt que s'exigeix el canvi de joguina si és d'aquest color. Se'ls ensenyen adjectius que desqualifiquen les dones com a "pesades" i "tossudes" si volen manar als jocs. I s'insisteix constantment a buscar nòvio a les nenes cada vegada que tenen un amic a prop. 

El gruix de les dones adultes que avui vivim en països occidentals hem estat educades amb aquests jocs, i aquest tipus de comentaris era l'habitual. Se'ns han donat nines i consells sobre com ser bones dones, se'ns ha encoratjat en la maternitat i en la recerca de l'home perfecte sota la por de quedar-nos soles per sempre i molt per sobre del gust per les nostres carreres professionals. Hem estat cuidades majorment per les nostres mares i hem vist com el nostre pare era “qui portava els diners a casa”. Cada vegada que fem que les nenes i els nens juguin amb princeses i amb prínceps estem jugant amb foc.

I ens estem cremant.