He llegit aquests dies algunes opinions crítiques amb la posició numantina del PSC en el "no" a Rajoy en la imminent investidura. Les raons s'assemblen en essència a algunes que jo he defensat recentment. La primera, de tipus lògic, és que no té sentit formar part d'una votació i, en perdre-la, obstinar-se en el propi i minoritari criteri; la cosa és senzilla: si el punt de partida era no acceptar el resultat; per quins set sous es vota? Deixem al marge la legitimitat de la gestora, la impugnació de la qual hauria hagut de fer-se amb caràcter previ i, per tant, evitar així participar del que entenien que era un tripijoc en benefici dels abstencionistes. El cas és que hi van assistir i van votar per després declarar-se desobedients; queda bé, en aquests temps en què clavar puntades de peu a les regles del joc s'ha convertit en la nova norma. Però el PSC ha criticat fins a la sacietat els qui a Catalunya ho fan. Ara es pot creure dotat de més raó que els altres per a la desobediència?

La segona és de caràcter argumentatiu: pot utilitzar-se la corrupció dels partits polítics per obstar el suport parlamentari a una investidura? La resposta afirmativa duria al bloqueig institucional permanent quan un partit no aconseguís la majoria absoluta (per després criticar que aquesta majoria es donés) o que ens governessin partits pintorescos, minoritaris, naïf o amb nul·la experiència de govern, pastura en el futur dels mateixos mals que es critiquen en els vells. Vaja, que la nova política, que només ho és de manera transitòria, pot permetre's el luxe de parlar del tema i fer escarafalls d'indignació, però els que carreguen l'ull amb la biga de ferro poc que poden utilitzar la del contrari per vendre la pròpia bonhomia. I això sense entrar a preguntar-nos de moment a què es refereix la corrupció criticada (surten a la llum pràctiques dels anys-bombolla), i quan caduca l'ostracisme que sanciona haver-la comès. Fins a quan es poden estirar els cordons sanitaris com a model d'identificació ideològica?

El PSC ha criticat fins a la sacietat els qui a Catalunya desobeeixen. Ara es pot creure dotat de més raó que els altres per fer-ho?

Siguem, doncs, conscients que la "díscola" posició del PSC té a veure més amb la conveniència que amb la legitimitat. Forçar els engranatges de la federació socialista és un preu raonable per a la supervivència del PSC a Catalunya, una cosa indubtable, encara que sigui un misteri quant temps de vida li concediran i si serà tant com per permetre-li reconstruir el missatge entre tanta esquerra independentista i migpensionista i amb una federació catalana del PSOE amenaçant de formar-se. Dóna suport també a la seva posició de força en la suposició, bastant fonamentada, que sense el seu concurs la possibilitat que el socialisme sigui una alternativa al PP esdevé una quimera. Però sobretot s'hi enfronta des de la consciència que, en la recuperació de la moda del 68 que presentava la desobediència com a positiva per si mateixa, plantar cara al poder establert, si més no al de la dèbil gestora del PSOE que s'arrossegarà tan lentament com pugui fins al congrés extraordinari que algun dia haurà de celebrar, li dóna una aura heroica. Una concepció que no aguanta ni la més lleu reflexió de fons, però que en els nostres temps líquids, gairebé gasosos, suggereix valentia, i els ha fet mereixedors de l'elogi dels que fa res els retreien la covardia, la mediocritat, el tripijoc constant.

I una més: si entre els diputats catalans algun es manifestés contrari a la posició del PSC, la seva desobediència seria també considerada legítima? Qui desobeeix el desobedient és heroi o bordegàs segons com es miri. La veritat, com sempre, compta poc en aquests assumptes.