Un escenari. L'espectador es distreu amb dues escenes de traca. Comencem per la més lúdica, els fastos organitzats pel protagonista principal del circ dels nostres dies per celebrar la seva sempiterna victòria en tota mena de competició: el Barça guanya sempre, el suspens ha desaparegut, tret dels petits llampecs que encara provoca alguna derrota impensable. En època de Franco va ser ja el futbol el que el circ a Roma, i continua sent avui aquest tremend aglutinador de persones de tota ideologia, creença, classe, sentir, o condició, l'única i veritable nació sense Estat (ni falta que li fa!) dels nostres dies. Sort d'aquest futbol, sobretot en moments crítics, perquè sens dubte distreu el dolor, encara que sigui a risc d'adormir la crítica i de relaxar la necessària vigilància que hem de tenir sobre la cosa pública.

L'altra escena principal és la dels aldarulls viscuts en el desallotjament d'una antiga oficina bancària situada al barri de Gràcia. Un desallotjament instat pels seus actuals propietaris, decretat judicialment i que havia de ser executat per la Guàrdia Urbana, ha conduït a una batalla campal entre forces de seguretat i defensors del “tot de franc” (jo em poso per la força en una casa i un altre em paga la llum, l'aigua, les taxes i impostos i, en aquest cas, el lloguer, en una curiosa performance del dret a l'habitatge). El resultat material, com en qualsevol guerra, dirien els guerrers, és la crema de mobiliari urbà (paguem tots) i d'estris diversos de particulars (si hi ha responsabilitat pública, tornem a pagar tots). El resultat immaterial és molt més abundant, però del seu cost se'n faran càrrec generacions futures de “tots”, quan ja estiguin aclimatades al fet que la justícia privada (la del poble) substitueixi la institucional, encara que en la institucional estigui instal·lat el poble, és un dir, que avala, justifica o perdona les seves actuacions. Però ja des d'avui és una paradoxa surrealista que l'alcalde Trias pagués el lloguer del citat local i que Ada Colau ho critiqui, perquè “són molts diners”; en el fons, tots dos amb la mateixa actitud covarda d'enviar fora del camp propi la pilota incendiada, però en el cas de Colau amb el greuge afegit que va implícit en la seva crítica en el sentit que accepta l'ocupació...sense pagar!

És una paradoxa surrealista que l'alcalde Trias pagués el lloguer del banc de Gràcia i que Ada Colau el critiqui perquè “són molts diners”

Una actitud la dels nostres dirigents propiciada per la triple penalització a la qual s'han vist sotmesos per acció d'altres i per omissió i/o cooperació pròpia: cobrar dignament pel càrrec és pecat, exercir la força per mantenir l'autoritat és delicte, assegurar el compliment de la llei votada en les instàncies de representació política és retrògrad. I tot això perquè la mentida ha passat de ser una necessitat per conquerir vots, a un suïcidi, quan el mentider és agafat sota el focus. Més encara quan s'ha instal·lat entre molts dels dirigents la necessitat compulsiva d'imitar el bast espectacle d'éssers anònims ensenyant al públic la seva intimitat, sotmetent-se a un escarni a vegades injust, per gaudir d'uns minuts de publicitat, que creuen (i l'erren!) gratuïta. Ni tan sols no seran Supervivientes del seu particular i polític Sálvame.

El problema dels nostres polítics 'progres' és que ara Leviatan i ells són el mateix; arribar al poder que s'ha criticat té això

Però encara que aquestes dues escenes tenen suc, sens dubte són superades per la que, a tall de paisatge, podem veure al fons de l'escenari: la idea que el tinent d'alcalde Jaume Asens hagi pogut “insinuar” a la defensora del guàrdia urbà agredit per un manter que no demanés per a ell presó preventiva, és d'una gravetat que juga, valgui la metàfora, en una altra lliga. I aquesta és una lliga antiga, encara que en certs llocs és present, que els poders públics es confonien sense pudor, perquè tot el poder estava en una sola mà; fins i tot justificant-se en la voluntat d'exercir-lo per al poble, aquest quedava subjugat en la mesura que els àmbits del poder no exercien entre si un mínim control, perquè tots units conformaven el diabòlic Leviatan que els nostres polítics progres (uns perquè ho són, els altres perquè s'avergonyeixen de no ser-ho) suposadament combaten. El seu problema és que ara Leviatan i ells són el mateix; arribar al poder al qual s'ha criticat té això, idèntica situació que va viure Joan Saura al capdavant de la conselleria d'Interior, en aquell temps en què amb la seva vergonyant concepció de la policia va engegar en orris un treballós ascens des de la inexperiència comprensible d'un cos de seguretat encara jove. Ara, tants anys després, altres dirigents amb complex de ser-ho, però embriagats alhora amb la porpra conquerida, no saben que és impossible estar al mateix temps a l'hort i a la vinya. Una cosa semblant succeeix amb l'ànim sotmès de la CUP, que pateix l'haver arribat, contra tot pronòstic i contra el seu propi desig, a ser clau de la governabilitat a Catalunya, i no sap com desdir-se dels seus pactes sense aparèixer com a escorpí esclau de la seva naturalesa.

És al fons de l'escenari, gairebé dins de l'armari, on hi ha les claus de tot el que ens passa i del que arribarà. A aprendre a mirar el que esdevé fora del focus es pot denominar cultura política, i només sobre ella es construeix una democràcia fonamentada.