Darrerament, s’estan acumulant diversos episodis d’una hostilitat violenta en contra d’artistes i poetes com, realment, feia temps que no es veia. És veritat que aquestes polèmiques queden artificialment amplificades per la ressonància que troben en el món de les xarxes socials, on de manera molt fàcil corre la pólvora verbal sense que, en molts casos, els responsables de les perdigonades hagin dedicat un minut a documentar-se sobre allò que denigren. No té més importància que un simple símptoma de l’ara i aquí, com una mena de termòmetre de la sensibilitat estètica, però, per això mateix, també té un punt d’alarmant si és que marca tendència.

Va començar, de manera simultània, encara que allò, en la distància, apareix només com un conat, amb l’escultura als castellers de l’artista Antoni Llena a la plaça Sant Miquel de Barcelona el 2012 i, en la mateixa setmana, amb la inauguració de la Filmoteca de Catalunya al Raval: iniciatives rebudes, en tots dos casos, amb virulentes manifestacions en contra de l’artista i l’escultura i en contra de la nostra cinemateca nacional. Es recriminava, en un cas, el preu, la manca de diàleg amb els veïns, la qualitat i la forma de l’obra i, fins i tot, la seva abstracció; i, en l’altre, la intrusió en un barri que, pel que sembla, no necessitava per a res d’una institució com aquesta, reclamada de fet durant dècades pels aficionats al cinema. És igual que l’escultura de Llena sigui una de les millors intervencions d’art públic a la ciutat de Barcelona i que la Filmoteca ja sigui, a hores d’ara, una institució cultural de referència indiscutible. En el fons, tant l’una com l’altra irritaven, i sembla que profundament, a qui no necessitava ni l’una ni l’altra. Va seguir, amb menor intensitat, amb l’escultura d’homenatge a Salvador Espriu de Frederic Amat, als Jardinets de Passeig de Gràcia, sobre Diagonal, que va rebre, de nou, escarnis i burles amb comparacions grolleres i símils escatològics, pràcticament igual que ho ha rebut el seu projecte (un projecte!) d’intervenció en la façana del Liceu.

La temperatura dels insults va pujar considerablement de to, ara fa un parell de mesos, amb la lectura del poema “Mare nostra”, del llibre Missa pagesa (Premi Gabriel Ferrater, 2006), a càrrec de la seva autora, la poeta Dolors Miquel, una de les veus indiscutiblement més brillants de la poesia al nostre país, en l’entrega dels Premis Ciutat de Barcelona  En aquest cas, la fúria demagògica en contra del poema i de la poeta, a la qual se li va dir de tot (i tot és tot!), venia exacerbada pel to capellanesc i purità que acabava acusant al poema del que realment no deia, cosa que qualsevol que el va llegir podia observar de forma meridianament clara. La qüestió, tanmateix, era que un cop que s’havia desfermat la fúria contra una poeta que havia recitat un poema que diuen que deia que sembla que volia dir que encara que no ho deia se’n reia de la verge, etcètera, etcètera, ja tot semblava justificable. I a veure qui la podia dir més grossa! No és que la polèmica s’alimentés de la discrepància estètica o de gustos literaris respecte del poema, cosa que no plantejaria cap problema, ja que tothom està en el seu dret que un poema li agradi o no. És, més aviat, que gent sense cap mena de competència hermenèutica o literària oferien, gratuïtament, com a complement als insults dedicats a la poeta i el seu poema, autèntics tractats de retòrica poètica sobre el que ha de ser, o no, un poema, i de què i com n’ha de parlar, adobat, de pas, amb una crítica textual, amb ambició semiològica, respecte a l’ús d’algunes de les expressions contingudes en el poema en qüestió. Realment delirant, segur que ho recorden.

La temperatura dels insults va pujar considerablement de to amb la lectura del poema “Mare nostra”

Però la darrera setmana ha esclatat un altre incendi, encara més furibund que els precedents i que, si calgués jutjar-lo pels decibels de les xarxes, realment correríem perill seriós de sordesa. En aquest cas, el destinatari de les diatribes irades ha estat l’artista Àngel Jové, a causa del cartell que ha fet per a les festes de Sant Anastasi de Lleida. S’hi veu una panoràmica nocturna de la capital de Ponent, als peus de la Seu vella, en una fotografia borrosa, a l’estil d’alguns treballs seus, en els quals la fotografia de la fotografia acaba difuminant els contorns del que s’hi mostra, molt en la línia, en això, del que un artista com Gerhard Richter va fer en alguns plafons del seu Atlas. Com en els altres casos, ningú no discuteix aquí el dret de cadascú a l’hora d’opinar sobre els seus gustos artístics ni la legitimitat d’acord amb la qual algú pugui expressar que una obra li agrada o no, només faltaria! Però, de nou, sobta la violència desfermada contra l’obra i contra l’artista amb insults sobre la qualitat, l’oportunitat i la forma de la imatge, així com sobre la qualificació o la trajectòria de la persona que l’ha fet, i que configuren, fins al moment d’escriure aquestes ratlles, l’exemple més grotesc de linxament públic recent, entre nosaltres, d’un artista.

Àngel Jové, val a dir, com sap qualsevol persona mínimament informada, és un dels artistes més singulars que té aquest país. Amb obra al MACBA (menys de la que hauria d’haver-hi), pioner del videoart a Catalunya amb “La primera mort” (1969), pioner de l’art conceptual des de les seves intervencions en l’espai mític de La Petite Galerie de Lleida a partir de finals dels seixanta, Jové ha estat un artista al marge de modes, reconeixements institucionals i capelletes de crítics, comissaris i museus, i autor d’una obra amb molt pocs paral·lelismes en el panorama de l’art català contemporani de la generació posterior a Tàpies. Dotat d’un talent artístic descomunal, una intel·ligència visual fora de sèrie i una sensibilitat estètica d’una intensitat molt poc habitual, ha fet el seu camí al marge de tot i de tothom mentre legions d’artistes feien cua servil davant dels policies de l’art i dels mercaders de legitimitats.

Ell, però, ha anat fent i desplegant projectes artístics d’una ambició realment impressionant, des de la Fundació Joan Miró o la Fundació Suñol fins al Centre de Lectura de Reus o la capella de Sant Roc de Valls. Durant anys, va ser la imatge de les portades de l’editorial Anagrama i ha deixat treballs memorables com Metafísica (1975), Quaderno italiano (1976-1981), Capiscar la fior de la mà morta (1990), Oli pels pobres (1998), Breviari de Franja pur (2000, aquest, amb textos de Carles Hac Mor) o l’impressionant treball, homenatge a Leandre Cristòfol i Cesare Pavese, Cristòfol Pavese 1908-2008 (2008), que es va poder veure, entre altres llocs, a la Fundació la Caixa de Lleida. Sense cap mena de dubte, un dels grandíssims artistes, que podem arrenglerar amb altres de les dimensions de Gerhard Richter o Sigmar Polke, per esmentar només dos noms indiscutibles. La seva obra, tanmateix, està encara lluny de tenir el reconeixement públic que mereix i que, tot i així, li reconeixen les veus més exigents de l’art al nostre país, que el reconeixen com un artista de culte. El panorama desolat que deixen les reaccions a la seva darrera obra recorden “aquestes aigües vils i pudents” que Joan Miró ja denunciava, referint-se a l’ambient artístic local, en una carta a Ricart el 1919. Va ser Miró, precisament, qui l’any 1932 va escriure, pensant en la irritació i el menyspreu que les seves obres mereixien, unes paraules que potser convindria rellegir aquests dies: “cada dia m’adreço a un nombre més restringit de gent, més íntimament restringit amb els que puc freqüentar-me. La imbecil·litat humana no té límits”.  

Friedrich Schiller va escriure el 1790, en plena ressaca del bany de sang durant el regne del terror que va seguir a la revolució francesa, que l’educació estètica era la tasca més urgent del nostre temps. Ingènuament, va pensar que, per a això, hi havia feina per a dos segles. Realment, vistes algunes coses, almenys aquí, sembla que es va quedar molt curt. El panorama, realment, fa por.