El meu il·lustre col·lega Xavier Arbós s'ha pronunciat fa poc sobre la inexistència de l'anomenat "dret a decidir" en les ordenacions internes espanyola i internacional i sobre la conseqüent impossibilitat de dur a terme un referèndum unilateral sense violentar un principi essencial de l'estat de dret: la seguretat jurídica. De seguida li ha seguit una allau de crítiques, tant dels qui afirmen que sense saltar sobre les lleis mai s'haurien produït algunes convenients revolucions, com dels qui creuen que n'hi ha prou amb posar una legalitat on n'hi havia una altra perquè el compliment de la llei i, per tant, la seguretat jurídica es mantinguin intactes. Contestar amb rigor qualsevol d'aquestes afirmacions escapa dels marges admissibles en una columna d'opinió. També ometo comentar el judici d'intencions vessat en la crítica d'una persona en concret, que parla sobre la presumpta maldat d'Arbós en pronunciar-se com ho fa, un judici d'intencions que només existeix quan qui segur que les té és qui jutja, encara que no s'explicitin. Però precisament del que vull parlar aquí és del que en general anomenem les segones intencions.

La seguretat jurídica és, avui, temps de sofistes i de relativisme, dogma només respectat quan el dret sobre el qual es reclama ens convé, i anatema a rebatre quan els qui transiten les fronteres de la història pretenen precisament saltar a l'altre costat. És comprensible, doncs, que l'unionisme el faci servir com a principi a respectar per mantenir una integritat territorial d'Espanya, que sap que sotmesa a votació difícilment deixarà de ser, i que l'independentisme ho consideri una excusa de l'unionisme per no acceptar l'excepcionalitat del fet que una majoria catalana vulgui votar i la majoria global espanyola li ho impedeixi. També és veritat que la pregunta no és una pregunta qualsevol, raó per la qual menteixen els meus col·legues juristes (siguin 60, 600 o 6.000) que afirmen que la Constitució permet preguntar si algú vol marxar de la "indivisible pàtria comuna" com si la pregunta fos equiparable a qualsevol de les fins ara plantejades. I per descomptat, el Regne Unit, amb la seva Constitució no escrita i les nacions reconegudes que associa, no entra en la comparació.

Part de la justificació política (no jurídica) del referèndum es basa en la necessitat de saber quanta vinculació sent Catalunya per la Carta Magna, no tant pel fet que les presents generacions no l'hagin votat

Però que el Dret no digui el que se li vol fer dir no nega l'excepcionalitat de la situació, es posi com es posi de perfil Rajoy. Potser encerta el president en fingir (cada vegada de forma menys eficaç) que el tema afecta quatre bojos amb voluntat de fugir cap endavant en un context en què alguns pescarien al riu agitat d'unes eleccions que se celebrarien més aviat que tard; però és només això, una aparença. Part de la justificació política (no jurídica) del referèndum es basa en la necessitat de saber quanta vinculació sent Catalunya per la Carta Magna, no tant pel fet que les presents generacions no l'hagin votat ( cosa que també passa en altres països amb constitucions més longeves i a ningú no se li passa pel cap esgrimir l'argument peregrí d'haver assolit la majoria d'edat), sinó, sobretot, perquè el descrèdit dels seus protagonistes, real o inventat, està assolint nivells dramàtics. Ni hem tingut una tradició constitucional pacífica, ni les constitucions democràtiques han estat el patró històric més comú (cosa, d'altra banda, comprensible), ni les solucions constitucionals al problema territorial no han estat encertades. Espanya, així, en singular, és una nació en etern estat de construcció, mentre algunes de les seves parts han mantingut contra vent i marea estructures i vivències, normes i sentiments que es filtren a través de les invasions, les allaus migratòries, la voluntat política o l'interès econòmic. No respectar aquesta voluntat de ser és la pols que ha nodrit el fang actual, pastat amb clientelismes, corrupteles, beneficis i oligarquies de pa sucat amb oli, però pols a la fi.

Sòcrates es va negar a fugir de la presó en què esperava la seva execució com a reu del delicte de corruptor de la joventut atenesa, malgrat saber que la llei que el condemnava era injusta

Així que la seguretat jurídica és, per descomptat, un principi a respectar, però no pot convertir-se en l'excusa perfecta per negar, perquè ho serà també perquè els violents tinguin la justificació de llançar-se al carrer i perquè es trossegi un territori que, d'acord amb el que la llei diu, afirmen que forma part d'Espanya.

Sòcrates es va negar a fugir de la presó en què esperava la seva execució com a reu del delicte de corruptor de la joventut atenesa, malgrat saber que la llei que el condemnava era injusta. El principi moral de compliment de la llei estava per sobre fins i tot de la santa indignació, segons ell. Aquest iusnaturalisme conservador podrà ser criticat, però va elevar a dalt de tot en la història de la filosofia un subjecte que només coneixem a través dels textos d'alguns dels seus pròxims. Potser és un mite, una invenció de l'idealisme platònic, però el que està clar és que no s'albira ara en política l'ombra de cap individu amb una dimensió moral equiparable. Que almenys la seguretat jurídica no es converteixi en l'excusa darrere de la qual parapetar una negativa a buscar l'espai en què trobar els contraris. Encara que el preu que paguem sigui incloure en aquest espai els qui per la seva baixesa moral han estat demostrant que no ho mereixen.