Un estat de dret és un tipus d'organització que gravita sobre el principi de legalitat (la llei es compleix, perquè és expressió de la voluntat popular) i el de seguretat jurídica (l'individu ciutadà té certesa del comportament, ajustat a aquesta legalitat, dels poders públics que sustenta amb la seva contribució). La diferència entre els estats de dret consolidats i aquells que encara no ho són es manifesta, entre altres coses, en la consideració i cura que poders públics i ciutadania tenen de les seves forces i cossos de seguretat. Semblarà una paradoxa, però no ho és: perquè la policia pugui complir la seva funció (la cura de la polis, en la seva accepció etimològica) és necessari que la comunitat entengui el paper que compleix i li permeti realitzar-lo sense més condició que el control s'exerceixi amb discrecionalitat però sense arbitrarietat. L'esmentat control, sigui dit de passada, en un estat de dret només l'exerceix, quan se li demana, una justícia independent (i sigui dit de passada, ben pagada), mai un òrgan polític.

Perquè la policia pugui complir la seva funció és necessari que la comunitat entengui el paper que compleix i li permeti realitzar-lo

En el mapa que acabo de descriure, molt senzill en teoria, però que portar-lo a la pràctica requereix un reiterat esforç de tità, és comprensible que el moment present hagi portat els cossos policials a sortir al carrer per reivindicar que la teoria es compleixi. Es podrà objectar que quan s'ha de demanar l'obvi, alguna cosa va malament, però és que en veritat la situació és més que millorable. Demanar a la policia que actuï amb contundència davant el delicte i acusar-la per això de delinquir; pretendre que el particular sense coneixements sobre l'operativitat policial pugui opinar sobre eventuals excessos; o exigir de la policia que es posicioni ideològicament al marge del mandat legal i de les ordres rebudes dels seus superiors; totes aquestes tensions només poden conduir la policia al caos que genera la discussió interna o la paràlisi que provoca l'excés de prudència, en tot cas, una mala notícia per a qui confia que hi ha una part de l'Estat que té legitimitat per posar les mans a sobre de qui incompleix i conduir-lo davant d'un jutge.

Significa això que la policia ha de fer el que li dóna la gana? Al contrari. De fet, està obligada a obviar la seva pròpia concepció de la manera en què la llei pretén aturar les anomalies: potser no li sembla bé que un okupa proveït de gos i frigorífic s'atrinxeri en la propietat aliena al so d'"aquest és el meu inviolable domicili i aquí em quedo"; o al contrari, potser algun agent és simpatitzant de la PAH del seu poble. És igual, estigui a favor o en contra de l'okupa, en tot cas està vinculat-limitat-autoritzat a fer allò que la llei o el jutge en cada cas diguin. Demanar qualsevol altra cosa de la policia és creure que la categoria de la desobediència civil, legítima i, afegiria que, necessària, els pot concernir. I no.

Totes aquestes tensions només poden conduir la policia al caos que genera la discussió interna o la paràlisi que provoca l'excés de prudència

Per això, sí, encara que la policia no ho expressi en veu alta, perquè sens dubte cada policia pot estar pensant en algú més, per descomptat que també es refereixen a la CUP quan critiquen la ingerència! Aquest grup polític que confon l'anècdota (un policia "Rambo", amb ínfules de xèrif, que els seus propis companys pateixen abans que ningú) amb la categoria i que el seu discurs recorda aquell conseller que ens va regalar per a Interior ICV, que es posava al capdavant d'una manifestació mentre anava en contra d'ella, assumint alhora dos papers incompatibles en la funció per a desconcert dels governats. El seu discurs forma part d'una estratègia en què hem d'anar amb compte, perquè vénen mals temps per a les institucions. I sense institucions, sempre perfectibles, el llop hobbessià és el rei.