Les decisions judicials entorn de l'eventual celebració d'una consulta sobre la independència poden acabar veient-se embolicades en una tremenda paradoxa. Com per poder votar cal estar informat, la prohibició de l'acte en si, que comporta la de qualsevol cosa que pugui facilitar-lo, podria significar suspendre un dret a la informació que és de tots (fins i tot dels que no hi volen participar) i la llibertat d'expressió fins i tot dels que volen dir que no aniran a votar per no legitimar la consulta, o dels que votarien no, encara que els seus partits els hagin dit que és participar d'un acte il·legal.

Hi ha hagut, tanmateix, algunes incorreccions en el tractament d'aquesta paradoxa. Els partidaris que l'1-O hi hagi urnes amb tota normalitat i targeta censal a totes les bústies (cosa que fins ara no ha succeït) no han d'intentar que els altres combreguin amb rodes de molí: quan un jutge del contenciós diu a Manuela Carmena que ha de suspendre un acte que l'Ajuntament de Madrid havia autoritzat i que versava sobre el dret a decidir, no han de diferenciar dret a decidir d'independència, perquè el dret a decidir és una construcció doctrinal (no exempta de polèmica entre els meus col·legues) aprofitada i utilitzada només pels qui volen decidir ... O és que fins ara s'ha vist algun acte convocat per defensar el dret a decidir el contrari? Una cosa semblant va passar en els debats sobre les consultes populars que es van desenvolupar en diversos municipis per emular la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt el 2009 (recordeu que és abans de la sentència del TC sobre l'Estatut). He de dir que vaig fer molts bolos i crec que va ser perquè poca gent volia defensar la posició del no.

La paradoxa absurda que ha generat l'Estat intentant que la llei es compleixi té el seu origen en una conducta impensable en institucions polítiques de l'Europa del segle XXI

Però estem en un altre temps i ja no es parla de consulta sinó de referèndum, i ja no és una cosa improvisada en un consistori, sinó armat d'una llei que ha estat suspesa pel TC. El motiu que no existeixi campanya pel dret a decidir no és òbvia: el no és l'statu quo, no fa campanya perquè la campanya és el mateix Estat, malgrat que en més d'un cas ja es comenci a apreciar la desconfiança que aquest sigui capaç de defensar la posició del no autèntic, és a dir, del no a la convocatòria. El no autèntic, el no a la convocatòria, no creu que Catalunya sigui una nació més enllà d'en un sentit cultural. Cosa diferent són les persones que, sense entrar en més detalls (importantíssims en el pla jurídic, però irrellevants en el polític), estan disposades a participar en la consulta per dir que no volen la independència però que volen saber a què atenir-se i que estan disposades a acceptar el resultat. D'aquestes, una majoria no està disposada a fer la consulta a qualsevol preu, no de qualsevol manera, i que pogués transigir sobre aquest aspecte no menor no va ajudar (més aviat el contrari) la imposició d'un tràmit anòmal (ni que sigui per contrari a l'Estatut) i d'un contingut esperpèntic (per la falta de neutralitat de convocants i garants) en l'aprovació de la llei que l'ha de regular. Sí, ja sé que Lluís Corominas va advertir amb to i aparença de tristesa (i el crec) que s'han vist abocats a això, i que Santi Vila ha manifestat que Rajoy hauria de preguntar-se (i deuria) per què una persona com ell ha firmat la convocatòria. Però la indignació no és sempre santa indignació i, sobretot, mai no ha de disfressar-se l'incompliment propi amb el que perpetra l'altre.

A tall de resum, la paradoxa absurda que ha generat l'Estat intentant que la llei es compleixi té el seu origen en una conducta impensable en institucions polítiques de l'Europa del segle XXI; incloses les catalanes, esclar.