Hem passat de puntetes per la manifestació que, potser per haver estat convocada per polítics, ha servit sobretot per esbroncar-los (a tots, encara que el Rei fos el més alt i sens dubte el menys polític per allò que no governa). La gent allà reunida, abans que plorar morts (estrangers, no s'oblidi, majoritàriament) o de solidaritzar-se amb els seus familiars, tenia ganes de manifestar-se, i diu la "musulmana Hatibi" (així la va retolar TVE, secció Catalunya, vergonya de titular, "L'actriu i la musulmana"), que tothom és lliure de manifestar el que vulgui, encara que sigui obvi que no. Llàstima que la major part de les pancartes fossin tan iguals i ben produïdes, que sonessin més a organització política que a espontània voluntat humana, i que oblidessin que també a Catalunya comerciem amb aquests països que injuriem. Els utilitzats sense compassió, tots els altres. Glòria als qui en tal condició van ser allà, amb l'ànima dolençosa i no amb la raó crispada

Hem passat de puntetes per la manifestació, potser per la vergonya comuna de tots els mitjans de comunicació i de la mateixa Guàrdia Urbana (potser perquè es troba entre els homenatjats?, potser perquè els va convocar la "cap"?), d'afirmar amb contundència rodona l'astronòmica xifra de mig milió de persones, suposadament ficades amb calçador en el quilòmetre i mig del passeig de Gràcia. Com a tots convenia, ningú no ho va qüestionar. Però la xifra la qüestiona el passat, feridor des de l'hemeroteca. No havíem dit, calculant amb magnificència, que en la V de l'11 de setembre del 2014, amb un recorregut d'11 quilòmetres i riuades de persones als voltants, es van concentrar 1,8 milions de persones? I no va dir llavors la Guàrdia Urbana, tirant en aquell cas pel cap baix, que superaven en poc els 500.000? El miracle dels pans i els peixos no va ser res al costat d'aquesta operació de maquillatge que no aguantava cap de les vistes que ens va oferir la televisió de la concentració. Però res, les diverses teles anaven a la seva, que si hi havia més banderes teves o meves, que si les imatges es van agafar de forma malèvola, que si... que sols es van quedar els morts! I que sols es van quedar fins i tot els macabres causants de la manifestació, perquè ni una sola menció van fer a Daesh ni l'actriu ni la musulmana. Això sí, que quedés ben clar que, encara que podem ser cristianòfobs o antisemites sense que ningú s'escandalitzi, tots (els suposats 500.000) som un dient "No a la islamofòbia", encara a risc d'acabar pensant que els culpables de les morts eren els manifestants.

La veritat espatlla les notícies, ens fa menys heroics que el que ens afirmem i demostra fins a quin punt som éssers contradictoris

Però a ningú li interessa la veritat. La veritat espatlla les notícies, ens fa menys heroics que el que ens afirmem (perquè per dir que no tenim por no deixem de tenir-ne) i demostra fins a quin punt som éssers contradictoris: per posar un exemple arran de les seves recents declaracions, si el conseller Forn diu que mantindria la nacionalitat espanyola, ha vist els Mossos enfrontar amb èxit la gestió d'un atemptat gihadista sense encomanar-se a la policia espanyola, i parla castellà amb un accent tan dolent com el meu en anglès que demostra com de bé viu en la seva llengua, em pregunto per a què ha de voler la independència? Si a més acabem de saber que la llei de transitorietat mantindria el castellà com a llengua oficial en una Catalunya independent, quina diferència, excepte allò dels diners, hi hauria que a gent com ell, individu ben normal, podria interessar? Ai, això dels diners i la solidaritat fiscal, i una mica de respecte a la diferència, que bé que ens hauria fet una intel·ligència emocional més gran en Rajoy!

A ningú no li interessa la veritat, tampoc al govern central, amb aquests "amics" de pacotilla que són els periodistes piròmans de diaris suposadament espanyols llançant escombraries ("merda", Trapero dixit) des d'editorials i amb falses notícies que encara són menys veritat i molt més malintencionades que els números de la mani... Com em va dir un dia el magnífic periodista Jordi Corachán, en trobar-se amb un dels paparazzis perseguidors de misèries humanes que afirmava tenir la mateixa professió que ell, li va etzibar: "Mira, ens posarem d'acord, un dels dos no és periodista, tu i jo no podem dir-nos el mateix". Doncs això, que no és el mateix el periodisme i les escombraries. Però de vegades tampoc el real i el desitjat.