És de justícia distingir missatge i missatger. El magistrat Pérez de los Cobos va ometre referir-se a la seva condició de militant del PP quan va accedir al Tribunal Constitucional, però sabia que en el fons és un lapsus que es prohibeixi als membres del poder judicial compatibilitzar càrrec i militància i que no es faci el mateix amb el TC, i és que no són jutges, però tenen aquest estatus (de fet, la recent sentència del TS sobre el 9-N arriba a equiparar la seva jurisdicció a l'ordinària, així que ho deu ser també per a les prohibicions, no?) I Pérez de los Cobos ho sabia; es va emparar en la lletra de la llei sabent que n'obviava l'esperit. Ens recorda aquesta actitud alguna cosa? Potser sí, només ens hem de preguntar què motiva a una persona per esquivar el sentit d'una norma tot fingint respectar-la, perquè en aquesta raó pot residir la moralitat de certs incompliments. I reivindico des d'aquest punt de vista, i en aquest nivell, una certa raó d'Estat, el veritable Maquiavel.

Sigui com sigui, ara que deixa la presidència del TC, Pérez de los Cobos ha dit que "la democràcia no consisteix a votar sobre tot i quan un vulgui", i el que diu l'emissor, li agradi o no a la gent, és veritat. No tot es vota, i hem d'afegir, que ni falta que fa. A Itàlia el Tribunal Constitucional ja va dir en el seu dia que incloure en un referèndum diverses preguntes inconnexes, una de les quals seria, per exemple, el vot favorable de la gent a abaixar els impostos, violava la neutralitat de la pregunta, perquè la gent assentiria a tot per aconseguir la rebaixa fiscal. En el nostre context cultural, on cada nou desig es transforma en un dret reivindicable, acabem contemplant sense cap mena de comentari com una dona té fills als 64 anys mentre l'avortament s'ha convertit en un dret de la mare, perquè s'ha elevat a categoria, fins i tot moral, el que se li faci insuportable com a circumstància personal. I així és difícil d'imaginar la maduresa política suïssa (que va votar en contra de la baixada d'impostos), necessària per distingir l'interès personal del bé comú i escollir aquest últim.

No votem els nostres jutges (i res no assegura que fer-ho millorés el sistema) ni es fan escarafalls pel fet que no es voti qui ha d'ocupar la plaça de funcionari públic; acceptem que hi hagi partits que no facin primàries, i per descomptat cal moderar les rialles que ens agafen quan s'anuncien resultats "aritmètics perfectes" en formacions que sí que les fan. Els qui hem estudiat què significa històricament el referèndum i el paper que hi juga la pregunta, sabem com és de fàcil manipular la població perquè respongui d'acord amb l'interès de qui la formula, per la qual cosa en general més la dreta que no pas l'esquerra ha defensat el paper d'aquesta forma de democràcia, amagant la seva al·lèrgia per la representació política sota aquest mantra del populisme que és votar preguntes directes, amb blanc i negre, sobre qüestions que són en el fons grisos i matisables com la mateixa vida.

Si aquest no és el moment de preguntar a Catalunya quin grau de vinculació afectiva conserva amb la Constitució del 1978, quan ho serà?

Pérez de los Cobos parla des de la democràcia entesa en sentit procedimental: si no es permet per qui pot permetre-ho (d'acord amb una llei que va ser votada), no es pot votar. I afegeix que tampoc no és democràcia votar qüestions transcendents quan es vulgui, perquè tot té el seu moment. Però si aquest no és el moment de preguntar a Catalunya quin grau de vinculació afectiva conserva amb la Constitució del 1978, quan ho serà? Quan ja sigui (si és que ja no ho és) tard per a qui pretengui mantenir la unió? Perquè la unió al segle XXI i en el context europeu només ho serà des de la llibertat, i la necessitat de saber si lliurement es vol seguir en aquesta unió es fa més imperiosa com més creix el dubte sobre la resposta.

Perquè l'afegitó al que afirma amb veritat Pérez de los Cobos potser li dolgui. Sí, la democràcia no consisteix a votar-ho tot quan es vulgui, perquè la democràcia és abans que res i sobretot l'espai del pluralisme polític i en aquest espai l'única intolerància resideix en el que repugni a la moral. I no repugna a la moral preferir Catalunya, Espanya, Europa o Mart, encara que pugui ferir els sentiments. Només la dignitat humana i la democràcia mateixa són els límits a les opcions. No tot es vota, no sempre es vota, però sempre ha d'estar obert el debat de les idees... un debat que s'inicia (no acaba) en preguntar (qui pot) al governat (hegelianament senyor governant) si vol continuar teixint la història comuna que fa possible l'existència mateixa de l'Estat.