En la polèmica sobre la lluita de sexes, qualsevol cosa que no sigui posar-se unilateralment en el bàndol feminista és immediatament titllat de masclista; i al revés, quan algú critica una conducta masculina, surt algun energumen a parlar de dones mal cardades amb histèries no resoltes. En aquest jardí s'ha posat el magistrat Antonio Salas, del Tribunal Suprem, i ves per on, em posaré del costat de la minoria.

Salas ha dit que la violència masclista no existiria si la dona no fos més dèbil que l'home, i ha afegit que en general l'home que maltracta la dona, ho fa en general amb qui sap que és físicament o psíquicament més feble. Crec que les dues afirmacions tenen fonament i no pas en una actitud masclista per part de Salas, sinó en factors objectius, ens agradin o no.

La tesi de Salas és que no maltracta el masclista sinó el dolent; i en efecte, qui maltracta la seva dona (perdonin les feministes, si dic "la seva dona", però ho dic de la mateixa manera que elles diuen d'algú que és amic seu sense considerar-lo de la seva propietat), qui es comporta així amb la dona amb la qual comparteix trajecte, sol maltractar els seus fills (també sense sentit patrimonial), els animals, els subalterns, tot allò que d'alguna manera considera que existeix a la seva disposició; potser fins i tot qui maltracta així el més feble és per aquesta raó menyspreador amb el medi ambient, al qual sens dubte considerarà també al seu servei.

El mal existeix, per més que li requi a qui atribueix la culpa de tot a la societat, i mai al lliure albir, o a la patologia, i no pas a l'absència de virtut

El mal existeix, per més que li requi a qui atribueix la culpa de tot a la societat, i mai al lliure albir, o a la patologia, i no pas a l'absència de virtut. I és veritat que existeix un perfil criminològic específic per a qui, amb aparença de no haver trencat un plat, resulta ser el diabòlic pederasta, violador o assassí en sèrie. És veritat que aquestes són manifestacions sectorials i en general irreversibles del mal, la seva pròpia encarnació, però també s'ha descobert aquest tipus d'anomalia psicopatològica en els maltractadors, alguns d'ells fins i tot descrits magistralment al cinema. La maldat com a categoria, el maltractament com a anècdota.

Sens dubte que l'"anècdota", aquest considerar l'aniquilament de dones en mans de les seves ex-parelles com a part de la manifestació de l'abús i la prepotència, requereix anàlisis complementàries, i Salas de fet també en parlava en els seus criticats breus a Twiter (qui li manava de cometre l'error de posar el tema en aquest fòrum?) Per començar, és cert que en l'origen de la desigualtat hi ha una diferència física. Negar-ho seria tant com negar la diferència de rols biològics (només les dones pareixen, almenys mentre els homes no construeixin una realitat aberrant sobre un també aberrant per inexistent dret seu a fer-ho), i no recordar com l'antropologia estudia aquestes diferències físiques per comprendre les ulteriors diferències socials, generades en el fet que la dona hagués de romandre a la cova, alletant durant molts mesos el nounat quan encara no hi havia "nannys", ni mestresses de cria a qui encolomar-los-el (les riques, esclar.... al final de la seqüència, sempre una dona alimentant la prole).

Si no fos per una endèmica diferència física quin sentit tindrien categories esportives diferenciades per a homes i dones?

Si no fos per una endèmica diferència física quin sentit tindrien categories esportives diferenciades per a homes i dones, o unes proves físiques amb requisits diferents per accedir als cossos policials o simplement com s'explicaria que la dona no s'alcés al primer mastegot clavant una pallissa a l'agosarat? És, com diu encertadament Sales, l'acció del covard contra qui sap que és feble, però no s'admet perquè obliga a reconèixer que aquesta debilitat també s'ha donat, i es dóna, en sentit contrari encara que per la mateixa realitat biològica, aquesta alternativa sigui mínima: dones corpulentes afrontant, apallissant, aniquilant (fins i tot més perquè la seva societat els pressuposa molt mascles) les seves parelles masculines.

L'estadística mortal demostra any rere any, a més, que la sinistra situació no acaba pel fet de posar mesures legislatives de tot tipus per acabar amb això: el masclisme continua a les aules, hi col·laboren activament dones de tota edat que es conceben a si mateixes com a instrument d'un altre, i no hi ha mesures de seguretat ni tan sols en el quimèric supòsit que coneguéssim totes les situacions de risc. Però s'hi afegeix, d'altra banda, la desgraciada realitat de la denúncia falsa, l'estadística de la qual no sembla importar a ningú, com si l'altra realitat ho justifiqués, i pel fet que en aquest país la denúncia falsa sol sortir gratis a qui la perpetra.

Al marge deixo el que aquesta realitat biològico-antropològica descrita pel magistrat Salas ha generat sobre l'univers femení al llarg dels segles: encara que Nefertiti i Ermesenda van ser reines poderoses, i Merkel ha estat considerada més poderosa que tota la Unió, i coneixem algunes artistes, esportistes, o intel·lectuals de relleu, moltes potencialitats femenines s'han vist limitades (o autolimitades) i la diferència en el tracte laboral, sol ser important. Koplowitz, Daurella, o Sandra Ortega ho noten poc, però per al comú de les dones la irrellevància o l'allunyament sistemàtic de les posicions de lideratge donen un color majoritàriament masculí a les direccions i els consells d'administració de les empreses, tant més com més grans. Però intentar resoldre l'atavisme de segles en uns quants decennis i a cop de crítica a qualsevol que els recordi és un mal camí per a la reconciliació de les dues realitats complementàries que fan possible l'existència de la humanitat: la masculina i la femenina. Cosa que no obsta per afegir que la dona és el centre, com si d'un neutró, amb la seva immensa energia, es tractés. Negar-ho, ho faci l'home o la dona, és niciesa, i fer la dona per això una realitat digna de més consideració, una grandesa. Sales, no sé en altres posicions seves, però en aquesta, no està sol.