En general comparteixo que solem complicar-nos la vida, quan en el fons gairebé tot resulta més senzill: sense establir judicis sobre conductes el fil conductor de les quals desconeixem; sense tenir por d'un futur que potser no arribi a ser o que, si arriba, no millora en res per patir-lo abans de temps; sense rememorar un passat que, si dolent, ja va passar, i si bo, en tot cas no existeix i ens encega el gaudi de l'únic que és proper al que és real, l'incopsable present.

Tinc un absolut convenciment que, com diuen els físics, la fórmula elegant és la senzilla, i que la vida resumeix aquesta elegància malgrat tots els nostres afegitons inservibles. Però de la teoria a la pràctica el tros és enorme, i així s'apareixen fets com el de Juana Rivas que ens enroca de nou en l'artifici de la complexitat, que no és cap altre que la recerca de la veritat per camins que no condueixen enlloc.

Quina serà la veritat en el cas de la mare fugida per negar-se a acatar l'ordre judicial de lliurar els seus fills al pare condemnat per maltractament? És senzill per a una dona representar-se al lloc en la Juana, fugint desesperada del maltractament, amb els fills a sobre, llast en la fugida i única raó tangible per fugir per sentir-se incapaç de viure sense ells o de deixar-los viure amb l'amenaça. Però també es dibuixa aviat la realitat sense sortida d'aquesta opció, condemnada a un combat contra la justícia amb data de caducitat més que probable.

He vist contumaços delinqüents mentir gemegant davant d'un jutge, negant els seus delictes atroços... podria estar la Juana mentint des de molt abans de les presents llàgrimes?

Però he d'imaginar també la possibilitat d'una Juana malvada, que en altre temps hagués portat a la desesperació el marit condemnat, amb aquest tipus de violència silent que es percep poc i es denuncia menys per la vergonya de ser vist per altres com un calçasses, i que en un moment donat, a l'estil del Pierre Rivière que descriu Michel Foucault, esclatés més enllà del que és lícit i iniciés el periple del qual ara assistim a l'última escena. He vist contumaços delinqüents mentir gemegant davant d'un jutge, negant els seus delictes atroços... podria estar la Juana mentint des de molt abans de les presents llàgrimes?

El meu cor s'inclina a creure en ella. No és la raó, ni l'estadística, sí en canvi el tuf estrany que desprèn un marit que ja dona entrevistes, per explicar que en el fons res no pot criticar-li, que la Juana és una bona mare, i de nou s'obre en mi el record del delinqüent que feia el ploricó com si tothom hagués conspirat injustament contra ell, però l'hi aplico al pare, i a la seva condescendència amb la fugida... "Torna, torna, que ho arreglarem..."

Però més enllà de determinar qui sigui la veritat, en aquesta història el teló de fons desespera encara més: enmig d'aquest caos, algú menteix, i és capaç de tot per sortir-se amb la seva, amb el consegüent exemple de perversitat per als seus fills. Aquests nens, dels quals tothom afirma que són el més important, però que als successius pedaços legislatius o en la seva aplicació judicial es revelen creixentment perjudicats, carn de consulta psiquiàtrica, objecte d'atencions creixents per comprar el seu amor, i testimonis, com en aquest cas, de la mala volença entre els quals un dia potser van assegurar que s'estimarien per sempre, o simplement els demostren que també es pot venir al món com a fruit d'un error, d'una escalfada o de totes dues coses barrejades.

Els nens, que no en tenen la culpa, carregats amb les que eventualment puguin carregar-les la Juana o el seu pare, o els dos, també ells sense culpa, tots ells enfrontats a unes lleis (i a uns jutges) que es queden petites per solucionar tanta (potser postissa) complexitat. I val el conte per a la Juana, però on poso Juana, també podem posar altres fets de la present realitat.