El debat sobre el dret a morir ha enfrontat les successives civilitzacions a un dels seus tabús més grans. En el present ja hem deixat clar que ens enorgulleix creure'ns legitimats per decidir quan comença la vida: "Tinc dret a ser mare" –o pare, encara que en el pare és un dir del que és lingüísticament correcte, perquè en el fons no el té– és l'expressió sociològicament més genuïna i recurrent d'aquest presumpte dret. Però també l'han plasmat la legislació actual a Espanya sobre el reconeixement del dret de les dones a decidir sobre la gestió del seu embaràs sense encomanar-se a ningú, ni tan sols al pare, un pare que, en cas de decidir-se la dona a tenir el fill de tots dos, hauria d'assumir una responsabilitat que en cas d'avortament se li nega –per a més d'un probablement sigui també un alleujament, corroborant una intuïció: que això de l'avortament és més un invent dels homes practicat sobre la carn de la dona per alliberar-se de responsabilitats... al cap i a la fi ara ja paguem tots. Però en fi, la noia del conte ja pot dir que decideix, encara que l'únic que pot decidir es trobi entre ensurt i mort. I tria, en solitud, la mort.

De la mateixa manera que posar fi a la vida esdevé un dret respecte del fetus per mor de la llibertat de la seva portadora, el propi cos és una cosa per desfer-se'n en el misteri insondable que envolta el suïcida. Només ens atrevim a emetre algun judici en casos en què els danys col·laterals van més enllà dels que el suïcida infligeix als qui l'estimaven pel fet que els provoca el dolor de l'absència i un cert sentiment de culpa en el dubte sobre si hauria estat possible ajudar-lo a tenir més afecció a la vida. Casos en què els efectes aparellats a un suïcidi van més enllà d'això els hem conegut amb l'avió de la companyia Germanwings, que va ser estavellat amb tot el passatge pel pilot contra una muntanya, i en una proporció inferior s'ha tornat a viure amb la mort d'una nena de tretze anys i els diversos ferits que va provocar un conductor llançant-se contra ells en el seu cotxe a gran velocitat en una petita localitat als afores de París.

Suposo que la majoria creurà que la frase ad hoc és: "Que es mati, si vol, però que no molesti els altres", però tal com he dit, cap de les nostres accions no té saldo zero, tot genera algun tipus de responsabilitat, res, ni tan sols un mal pensament, l'odi acumulat, no és innocu. Per això podem dir que el dret a morir no existeix. La pregunta eficaç després del que s'ha descrit fins aquí es refereix a la possibilitat de reconèixer-ho sobretot quan es debat en relació amb persones que volent deixar de viure, volen que sigui l'Estat el que els suïcidi. Però a parer meu, i malgrat que els casos extrems generen una solidaritat immensa amb el dolgut, una resposta afirmativa equival a establir l'existència d'un dret de la humanitat a treballar a l'encalç de la seva pròpia extinció. Cosa que, potser si ens observem amb atenció, en la nostra relació amb els altres i amb el nostre entorn, pugui intuir-se com el nostre afany més important.

Montserrat Nebrera
Opinió La Juana i la complexitat Montserrat Nebrera