La vicepresidenta del govern central ha dit que la major part dels catalans té la seva vista posada en el dia 2 d'octubre. Potser va entendre que amb aquesta afirmació menyspreava el dia 1, però, segons el meu parer, el que va fer va ser elevar-lo a categoria, reconèixer que aquell dia, d'una manera o una altra, alguna cosa ha de passar i, fins i tot, que amb les dades d'aquell dia s'ha de construir també el següent, almenys en part. Sens dubte aquest debat és una pedra a la sabata de l'Estat, però amb la seva actitud i les seves declaracions, potser de forma més volguda del que els seus votants desitjarien, el govern espanyol contribueix a tensar la corda i fer més tangible, a corporificar el dia D, el moment M de la política espanyola de les últimes dècades i un dels més greus del segle XXI espanyol.

Contribuir a tensar aquesta corda no em sembla convenient per a ningú que pretengui situar-se en el dia 2. En canvi, crec necessari visualitzar una altra corda, igualment bipolar, però molt més transcendent per a la vida quotidiana. He dit en més d'una ocasió que, per als no essencialistes de fronteres, banderes i pàtries, la identitat es construeix amb models de societat, amb comunió de valors, o amb la defensa de principis en la mesura que s'entenen irrenunciables. Des d'aquest punt de vista, no hi ha més que dues posicions ideològiques. Macron i els qui ara fan d'ell icona (abans ho van fer d'Obama, però ja no el recorden o intenten oblidar-lo en la mesura que es van descobrint els seus errors), els qui ara s'omplen la boca amb l'indefinit Macron pretenen que el centre existeix, però el centre és només (i no significa que sigui poc) una actitud per encarar aquestes dues posicions: una posició és la que preconitza l'esquerra, pivotant sobre la intervenció, el control i el públic com a panacea; l'altra és la defensada per la dreta, que gravita sobre la llibertat i, en conseqüència, sobre la iniciativa privada. La moderació d'ambdues tendències rau en l'acceptació per part de l'esquerra d'un mínim espai de mercat i d'emancipació civil; i per part de la dreta, de la igualtat d'oportunitats i la justícia social.

Hem de saber qui i com pilotarà el país a partir de llavors, i sigui pilotat pels d'aquí o pels d'allà, el model està virant a l'esquerra i de forma concomitant a una relativització creixent dels principis bàsics de la identitat occidental

El temps que arriba serà de república independent o de comunitat autònoma, però en ell la tendència creixent a l'esquerra en nombrosos espais institucionals acabarà condicionant l'activitat econòmica permesa, i això passarà en múltiples sectors empresarials que incidiran al seu torn en molts altres més. L'efecte sobre les possibilitats de recaptar impostos a raó de la riquesa generada i el seu consegüent repartiment en proporció amb les necessitats i a l'infortuni, pot ser de tal calibre que recuperar-se costi dècades. No nego la bona intenció de qui creu que el repartiment de pa acaba amb la fam per sempre, però del fiasco de les mesures socialitzants en tenim exemples repartits per tot el món, sense oblidar que el preu en llibertats civils sol ser semblant a la misèria generada.

Per això, i no per "desacceleracions de processos", el dia 2 és important. Hem de saber qui i com pilotarà el país a partir de llavors, i sigui pilotat pels d'aquí o pels d'allà, el model està virant a l'esquerra i de forma concomitant a una relativització creixent dels principis bàsics de la identitat occidental. Sens dubte en bona mesura per irresponsabilitat d'una dreta mediocre, indigna de tal nom, cleptocràtica i desdenyosa del veritable significat de la paraula llibertat (que no és només ni sobretot econòmica). Però sigui com sigui, la tendència sembla inevitable. Aquest i no un altre és el pol sobre el qual s'ha d'oferir una alternativa. A un i altre costat de les fronteres, les ideologies existeixen.