El govern central ha acusat el català de pretendre dur a terme un cop d'estat de caràcter normatiu: emparant-se en lleis del Parlament (mancades, afegirien, de legitimitat competencial) es pretén subvertir l'ordre constitucional establert, un ordre que està cridat a impedir la desintegració territorial (s'entén, clar, que del territori com a element de l'Estat, no com a ens purament físic) a raó del principi d'indivisibilitat de l'única nació que a la Constitució es reconeix amb transcendència politicojurídica.

Diu bé Rajoy quan afirma que aquest tipus de jugades són pròpies dels països amb democràcia feble. Hem vist com els populismes indigenistes llatinoamericans s'han fet forts en el poder (sempre amb l'aquiescència nord-americana en el fons de l'escena) gràcies a reformes constitucionals que blindaven i fins i tot perpetuaven dirigents escudats en el fet inequívoc que se'ls havia votat, fins i tot de forma massiva. Si el govern català decidís, emparat en el mandat del poble (català, únic al qual es reconeix legitimitat a Catalunya, d'altra banda), dur a terme a la seva manera, sense encomanar-se a cap altre protocol que el que li suggerís l'esmentat mandat, una reforma institucional que bona part fos negar la vigència de la Constitució a Catalunya, sens dubte ens trobaríem davant d'un joc de miralls l'estil del qual es podria atribuir a Chaves, a Morales o a Perón, per no al·ludir exemples pitjors que incitin la polèmica: en tots aquests casos el poder s'empara en l'axioma que si el poble dona un mandat, el mandat no es qüestiona (perquè el poble no s'equivoca o perquè és necessari córrer el risc que s'equivoqui); el dirigent obeeix sense fer cap judici sobre la consistència normativa del mandat respecte del marc de l'ordenació jurídica vigent i que, a més, el vincula, el limita i el legitima.

Ens trobaríem davant d'un joc de miralls que es podria atribuir a Chaves, a Morales o a Perón: en tots aquests casos el poder s'empara en l'axioma que si el poble dona un mandat, el mandat no es qüestiona

Fins aquí tot bé. O tot malament. Perquè la insània democràtica que podria predicar-se d'aquesta forma de transitorietat jurídica que necessàriament ha d'arrencar de negar legitimitat a la Constitució i als seus pràctics té el seu correlat a l'altre costat; aquesta falta de correcció argumentativa dels qui creuen que si el referèndum no es convoca, la no-pregunta pot substituir-se per la resposta sí i a partir d'aquest supòsit absolutament fictici fer arrencar una república esqueixada de la monarquia constitucional espanyola, aquesta incoherència que no se suportaria si un altre la pretengués amb finalitats diferents (vegeu, per exemple, una dictadura del proletariat, o una falangista societat sense partits gravitant sobre Déu, pa i justícia), té un contrapunt sense el qual l'edifici de la "falta de diàleg" (estructuralment impossible) no se sostindria. Perquè s'ha d'afegir a tot l'anteriorment esmentat que, com diria la meva mare, dos no es barallen si un no vol. I en aquest cas, l'altre (també) vol lluitar, en realitat és el que més vol. Amb enorme tristesa per a la nació espanyola, govern rere govern, no ha estat capaç d'altra cosa que de lluitar perquè ningú no se n'anés, i fins i tot això alguns ho han fet el pitjor que han pogut, o sabut, o volgut.

El relat està arribant al final del nus (recordeu?: plantejament, nus i desenllaç). La tensió verbal pot desembocar en una altra de molt més tangible, però que ningú no s'equivoqui: a diferència d'aquell "win-win" al qual al·ludia el president Mas fa aproximadament un lustre com a fórmula perquè ningú no se sentís incòmode en la solució del problema catalanoespanyol, la present situació no generaria ni un sol guanyador; ningú no pot sortir guanyant amb la imatge d'un Estat de l'Europa del segle XXI lluitant entorn de l'essència nacional del tot o la part. Es tractaria en tot cas d'un "lose-lose", i aquest sí que seria, segons el meu parer, el pitjor cop d'Estat normatiu que pogués sobrevenir-nos.