Ara que a tort i a dret es manifesten molts polítics renegant de la democràcia representativa que els va permetre assolir quotes de poder, escons parlamentaris, gustoses remuneracions per cada vot captat, veu als faristols i minuts d’or als mitjans de comunicació; ara que s’omplen la boca amb una “radicalitat democràtica” que ni saben què vol dir com es demostra perquè sols l’apliquen quan els convé, ni crec que els agradés tastar si aquesta radicalitat es posés a fer revolucions en contra dels seus interessos; a tots aquests, tanmateix, els ofereixo un concepte alternatiu, que com qualsevol altre pot tenir falles, però que almenys els permetria aixecar amb legitimitat la veu contra les estructures estatals, i contra el silenci de la Unió Europea, ni que sigui per voler construir, a la vegada, un altre Estat, malgrat la contrastada obsolescència d’aquests mecanismes per alliberar persones o nacions.

Dic “anomalia democràtica” a la paradoxal situació que es produeix quan dos centres amb poder polític reconegut (i mútuament reconegut), malgrat ser un dins de l’altre, manifesten una diferència radical de parer sobre una qüestió no pas menor com és el destí de la unitat major i, per tant, també de la que en ella s’inclou. La gran és Espanya; la petita, Catalunya (des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí) i tenen mútuament reconeguda la seva condició política, perquè el pacte constitucional deia a la vegada “nació” i “nacionalitat”, on la nació és Espanya i la nacionalitat, si més no, és Catalunya.

El que a Catalunya és majoria (voler votar ni que sigui per saber) no és majoria al conjunt d’Espanya. Una anomalia democràtica

Per tant el conflicte no emergeix en realitat per qui tingui capacitat de decidir o per si té alguna mena de sobirania Catalunya, perquè en el context europeu el terme s’esborrona de mica en mica a cop de competència cedida. El conflicte és emocional, tot i que es vol revestir de racionalitat, i es manifesta en el fet de veure de manera molt diversa què s’ha de fer amb això que la gent pugui votar sobre el futur de la menor, que implica també de la major. No és una pitjor que l’altra, encara que de les dues bandes es vulgui demonitzar la contrària. Fixem-nos: és tan estrany pensar que un gallec se senti part d’un tot que inclogui Catalunya? És tan difícil acceptar que hi hagi catalans identitàriament o econòmica llunyans d’Espanya? Potser és menys comprensible que a qui sent Espanya amb Catalunya li importi un rave què senti o vulgui aquesta, com crec que tampoc s’entén gaire que la Catalunya que parla d’invasions de Castella digui que no té fronteres per acollir gent tan llunyana culturalment del que l’importa. Però sigui com sigui, el resultat no pot ser més evident. No és democràcia de baixa intensitat (seria tant com dir-se una mica embarassada); és senzillament una anomalia democràtica.

El que a Catalunya és majoria (voler votar ni que sigui per saber) no és majoria al conjunt d’Espanya. Aquesta anomalia democràtica (perquè no ens posarem sobre aquest tema a dir que és més legítima la voluntat democràtica d’un o altre) no es pot resoldre als tribunals, ja s’ha dit que és un conflicte polític, però quan uns s’encaparren a dir que sí que n’és, de jurídic, i altres es defensen als Tribunals com si ho fos, la qüestió esdevé indefectiblement judicialitzada. O sigui, que a l’anomalia sols li quedava això per ubicar-se de ple en el pedregar.