Que fàcil és anar a la manifa independentista, quan s'és estudiant i ningú no et descompta el dia de vaga, i a més la policia mira de lluny per no ser acusada d'antidemocràtica, mentre algú es pregunta qui serà el "paganini" d'aquest disbarat (tu, sens dubte, com sempre)… Sort i a insistir, la qual cosa ja us falta poc perquè us donin el prestigiós Nobel de la Pau per com de tranquil·la es quedarà Catalunya quan se'n vagi l'última empresa que quedava.

L'autor del que es llegeix més amunt no participa en cap tertúlia, el seu és només un comentari al peu d'una notícia sobre el seguiment de la vaga convocada per ahir. Però la clava: ni allò d'ahir va ser vaga, ni resultarà gratuït, ni els comportaments de molts dels concentrats per manifestar el seu disgust per la situació política es van atenir a les mínimes condicions de legalitat per efectuar les seves concentracions, sobretot quan van decidir, en nombre ínfim però estratègicament col·locats, tallar les vies del ferrocarril i altres infraestructures viàries que són eix de la mobilitat ciutadana. El dret a la manifestació d'uns quants sobre el dret al treball (i potser a altres qüestions encara més greus) de moltíssims, un tret al peu de la millor qualitat, l'estratègia del cargol i gairebé, m'atreviria, l'absurda de l'escorpí. Si no poden fer vaga (perquè no perden salari) ni aturats, ni jubilats, ni estudiants, ni autònoms, quants treballadors hi havia avui a la "vaga"? I què tenen a veure amb les vagues els Comitès de Defensa de la República?

"Sí que es pot", deien, i van poder. Hi ha cap mostra millor que el sistema els empara també a ells?

L'autor del comentari no és analista polític, i no sé si expert en res, però supera en criteri persones que sota una d'aquestes dues categories, o sota les dues, es permeten afirmar bestieses com la que les eleccions del 21-D poden ser una trampa, perquè "les condicions de legalitat de les eleccions a Espanya han estat posades en dubte per l'OSCE". Sent cert que en ocasions aquest organisme internacional, al qual Espanya pertany des de la seva creació, ha dit que en aquest i a tants altres països hi ha condicions electorals millorables, pensar que ens trobem en la situació d'aquelles tupinades que deslegitimaven resultats o construïen fictícies alternances durant la Restauració o en la indigència democràtica de tants estats contemporanis es contradiu amb el fet contrastat que aquests crítics ocupen ja escons en tots els Parlaments de l'Espanya que consideren tan negra. "Sí que es pot", deien, i van poder. Hi ha cap mostra millor que el sistema els empara també a ells?

En fi, que com ja sospitava des que es van convocar les eleccions prenadalenques, no hi ha com presentar-s'hi amb la següent opció: si guanyo, he vençut un adversari armat amb les més pèrfides argúcies. Si perdo, el resultat no és legítim perquè s'ha aconseguit amb temor, amb trampes i amb recomptes misteriosos de Juntes electorals de part i robatori de vots exteriors. David contra Goliat; Goliat perd en qualsevol cas, però observi's que dient aquestes i altres floretes és difícil que, guanyant, un programa electoral que inclogui un referèndum acordat tingui la més mínima possibilitat de ser complert. I qui perd, llavors sí en global, segur que és Catalunya. L'estratègia és, si més no, dubtosa.