La veritat, no sé que faríem sense ell. I li diré més, no sé què farem sense ell.

Oriol Junqueras, en qualitat de conseller d’Economia, ha anat avui de genolls al generós Montoro i li ha suplicat plorant que li doni diners. I Montoro, que és una bellíssima persona, li ha dit: “va, com que en el fons em caus bé, et regalo una part del que em demanes”.

Sí, perquè com molt bé explica avui certa premsa de Madrit (concepte) en portada, Catalunya està en fallida. Esclar, què vol que passi si s’ho gasten tot en independentisme, ambaixades i gambes? ¿Vostè es pensa que la gent honrada no sap que els catalans van pel carrer llançant-se caps de gamba fresca acabats de xuclar? ¿Vostè es pensa que la gent que es vesteix pels peus no sap que això ho ha de pagar el pobre Montoro perquè en Junqueras l’amenaça amb explicar-li la història de la primera línia de tren que va construir Espanya a Cuba? I, ¿vostè es pensa que la gent de l’Espanya del blat no està farta d’haver de pagar la retirada de les tones de caps de gamba xuclats que omplen els carrers catalans?

Però els catalans, genèticament males persones i molt mentiders, diuen que els seus problemes financers no venen d’aquí. Noooo, esclar... això diuen totes, sí. Asseguren que paguen uns diners per mantenir el conjunt d’Espanya (VIVA!) i que, després, la part que els correspon de retorn d’aquests diners han de tornar-la amb interessos. I això és mentida. Aquest any, sense anar més lluny, no hi ha hagut interessos...

... a veure, totes els altres sí, i en alguns moments amb un interès del 4%, però no parlem del passat, sisplau.

Total, que avui en Junqueras ha anat a pidolar diners a Montoro per no acabar en la misèria. I ell i la resta de catalans han tingut la sort que Montoro s’ha llevat de bon humor i els ha regalat uns milions...

... a veure, uns milions que són una petita part de total de milions que l’Estat ha de pagar a Catalunya perquè ho diu la llei (és la cosa aquella del FLA, ja sap: tu pagues i el que et correspon t’ho retornen quan els rota i fent-te pagar un impost revolucionari). Uns milions que paguen tots els catalans (i totes les catalanes), siguin indepes, federalistes o unionistes amb el seus bonics interessos.

I el que vostè no sap és que el pobre Montoro, que és molt bona persona, posa els diners de la seva butxaca. No, que l’home té un raconet i d’allà va traient els diners quan pot. I tot per salvar Catalunya, eh! I quan amb els seus estalvis no hi arriba, és habitual veure’l a la parada de metro de Cuzco, que està davant mateix del ministeri, cridant allò de “é triste pidil para los catalanes, pero más triste é que nos sigan robando”. Realment és tan bonic que... disculpi, però l’emoció m’ha garratibat els dits i no puc seguir escrivint. I entenc que a vostè les llàgrimes no li permeten seguir llegint. Per tant, si li sembla bé, cridem com un sol ésser humà: Visca Montoro!!! Visca la seva generositat!!! I visca el FLA (lliure)!!!