Les enquestes apunten un lleuger retrocés de la participació en la jornada electoral. Dos o tres punts per sota del 73,2% del cens que va acudir a les urnes el passat 20 de desembre. En part, és normal que sigui així: cansament de l'electorat, frivolitat dels partits espanyols, incapacitat per arribar a acords de govern, i absència de propostes creïbles i factibles per encarar les demandes de Catalunya. Són quatre motius molt desencoratjadors i que expliquen en bona mesura l'enorme embafament de la ciutadania espanyola i catalana. 

Però també hi ha molts motius per anar a votar i decidir amb la papereta qui acabarà ocupant els 47 escons catalans al Congrés dels diputats i els 16 senadors. Començant per la principal demanda a Catalunya des de l'any 2012, quan es va consolidar a totes les enquestes que una majoria estable del 80% dels ciutadans catalans estava a favor de celebrar un referèndum per decidir sobre la seva independència, al qual s'hi nega permanentment l'Estat. Fins a raons més recents, com les informacions que apunten a la fabricació de proves falses per involucrar líders sobiranistes en temes de corrupció i que hem conegut aquesta setmana a través dels àudios de dues reunions entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, i el director de l'Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Dues converses en les quals la fiscalia sembla ser un braç més del govern espanyol i el director d'Antifrau tan aviat treu pit per haver destrossat el sistema sanitari català com demana al ministre que el consideri un caporal del Cuerpo Nacional. Tot plegat molt difícil d'entendre en un país democràtic i que també s'haurà d'escrutar siguin quins siguin els resultats.

La història electoral demostra dues coses: que no hi ha eleccions petites i que els resultats sempre tenen marge per a la sorpresa, com hem vist en el referèndum sobre la Unió Europea on s'ha imposat el Brèxit, en contra del que deien les enquestes de les hores prèvies. D'altra banda, un desenllaç de difícil digestió al Regne Unit, on s'han produït resultats territorials molt dispars, començant pel fet que el 62% dels escocesos s'han pronunciat en una direcció contrària a la dels anglesos i a favor de la permanència a la UE. La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ja ha demanat iniciar converses amb les autoritats de Brussel·les, que a Catalunya hauran de ser seguides amb molta atenció.

I, finalment, caldrà anar molt amb compte amb votar per promeses fàcils que després no es compleixen. Nigel Farage, de l'euroescèptic UKIP, no ha tingut cap vergonya a reconèixer poques hores després del referèndum que algunes de les promeses del Brèxit eren mentida. Com una de les propostes estrella que garantia que els 350 milions de lliures que es destinaven al Regne Unit per al pressupost comunitari de la UE anirien en la seva integritat al sistema sanitari. El mes de desembre passat va succeir a Espanya amb la baixada d'impostos del PP i ara es promet a Catalunya el referèndum de Podemos. Separar el gra de la palla acaba sent un exercici difícil però necessari per a l'elector. Sobretot, per no sentir-se enganyat.