La religió de les persones com a motiu principal dels conflictes és una manera de desviar l’atenció d'altres factors, com la incapacitat humana d’acceptar l’alteritat, la superioritat occidentalitzant, el capitalisme salvatge deshumanitzador, el racisme camuflat o fins i tot una eugenètica refinada intel·lectual classista que menysprea tot allò popular i considerat irracional. Aquesta idea recurrent que els mals que ens afligeixen són conseqüència de les religions s’amplifica amb tesis com la del  xoc de civilitzacions, o CAC (Clash of Civilitzations), la  cèlebre expressió de l’estrateg dels Estats units Samuel Huntington.

La idea és simple i poderosa. Estem davant la predicció d’ un xoc entre identitats culturals, especialment entre religions, que serien les causants dels conflictes que afligeixen la humanitat. El 1992 aquesta hipòtesi va sorgir primer en una conferència a l’ American Enterprise Institute, va ser publicada a la revista Foreign Affairs un any més tard i va semblar que quedava confirmada amb les reformulacions de l’ordre mundial que ha escampat el terrorisme. Aquestes idees substituïen les dels blocs ideològics de la Guerra Freda. La resposta de Huntington era de fet una rèplica a les tesis del seu estudiant Francis Fukuyama (La fi de la història). El 1996 l’obra de Huntington pren forma de llibre, en un moment en què el món encara no s’havia capgirat amb els atemptats de l’11-S.

La tesi principal de l’autor, que inicialment era demòcrata, però molt dur amb el multiculturalisme, és que seria vana qualsevol temptativa d’estendre l’universalisme occidental i que no es podria exportar la democràcia. Per tant, el panorama del destí seria la confrontació. Les mateixes identitats es posarien en perill a causa dels processos de multiculturalisme. En el fons, Huntington fa saber als EUA que els seus valors no poden ser hegemònics i que el món és plural i diversificat. I considera massa innocent la idea del diàleg com a font d’entesa entre les persones. “El xoc de civilitzacions dominarà la política mundial. Les línies divisòries entre civilitzacions seran els fronts de batalla del futur”, va escriure. Els neoconservadors (neocons) s’hi van inspirar per assenyalar l’11-S com la confirmació de les funestes teories. Hi havia un nou enemic, identificable, que en comptes de ser anomenat terrorisme va agafar el nom d’Islam.

Naturalment, de seguida que un Huntington ufanós va pronunciar els seus vaticinis, van sorgir veus que s’hi oposaven. Unes de les més conegudes són la de Tariq Ali, amb El xoc dels fonamentalismes, i Edward Saïd, amb El xoc de les ignoràncies. Amb la ruptura de les aliances clàssiques i davant la necessitat de recosir un món esquinçat va formular Zapatero la idea de “l’aliança de les civilitzacions”.

"Xoc de civilitzacions" deriva de l’expressió “xoc de cultures”, que ja s’havia fet servir en època de les colònies i que alguns literats i historiadors havien emprat anteriorment. Avui assistim perplexos a creixents aliances d’ignorants, de racistes i de ments obtuses que no entenen que la coexistència no és una opció. A terroristes que liquiden amb la mort les seves frustracions. Discursos d'odi que enverinen la convivència. 

Tothom topa amb les idees dels altres i cada vegada trobem menys gent “llegida”, com deien les àvies. S’ha imposat la ignorància pretensiosa i arrogant davant del seny. Les mateixes paraules que fem servir són agressives. El terme nazi es pronuncia amb massa desimboltura. No es tracta d’agafar-nos tots les mans, tancar els ulls a la realitat i fer del món un campament de hippies. Hi ha molts problemes i misèries, gent amb un cor enorme i altres de molt mancats. Els criminals no són una minoria. La revenja, la ràbia, la maldat són ben presents. La realitat és molt esmolada. Però l’escenari en què vivim puja de temperatura i els responsables també en som nosaltres, amb l’ús de la nostra llibertat. 

Barcelona acaba de ser víctima d'un ferotge atemptat. Condemna radical a qualsevol violència. I també pregunta. Preguntem-nos què està passant al món, a les cultures i civilitzacions, a la capacitat d'acollida, a la resposta que donem a la misèria, a la manca d'oportunitats que genera un món insostenible. S'haurien de dedicar molts més esforços a entendre per què la gent jove es radicalitza. Què busca, quins desitjos té, què la frustra. No blasmem cultures i religions alegrement, i revisem les actituds internes. I potser algun dia xocarem, frontalment, contra nosaltres mateixos.