El ressentiment i la venjança poden moure el món. Alexandre Dumas i el seu comte de Montecristo encapçalen la llista d’autors i obres que ens han explicat com el motor de l’acció humana no sempre és l’amor. La set de justícia barrejada amb la set de venjança és molt potent. I si aquesta ja habitualment se serveix freda, imagineu-vos en una institució mil·lenària: se serveix glaçada. A l’Església Catòlica Apostòlica i Romana, l’amor és, segons ens diuen les Escriptures, el manament més gran. Ara bé, gran és també la institució eclesial, i gran és l’arc temporal en què s’emmarca. I quan tot és molt gran, hi ha camp per a moltes batalles, fins i tot per a pontífexs delirants, capritxosos, incapaços. O directament malvats. I la ficció es diverteix inspirant-se en aquest intricat món vaticà, que dóna molt de si, pel que veiem –símbols, litúrgia, silencis-, i que alimenta exponencialment la nostra imaginació.

Ressentit, tancat en si mateix, poderós i sol. Així és com un Papa jove, The Young Pope, ha arribat en forma de sèrie televisiva a les pantalles. Aquest pontífex agraciat físicament ha decidit viure reclòs i prohibeix que ningú el pugui visualitzar. Comença una involució, un papat portes endins. El Papa com a ésser amagat i atractiu és una faceta que el director Paolo Sorrentino ha gosat presentar. Atractiu i misteriós. Críptic ja ho és per si sol, un papa, pel sol fet d’ocupar la càtedra de Pere. Normalment –no és el cas ara-, ets l’únic Papa al món, quan et toca ser-ho. L’altre ja sol ser mort. Ratzinger –que va renunciar ara fa 4 anys- ha creat una situació inusual, que és la convivència entre dos papes, escenari ideal per a conxorxes i fidels a l’Antic Règim. Hi ha sectors que defensen que el Papa “de veritat” és Ratzinger, i que ara hi ha un argentí impostor que s’ha instal·lat impunement al Vaticà, però que això ja passarà.

A la ficció The Young Pope, el papa Pius XIII de la sèrie s’assemblaria més a Joan Pau II de jove. L’encarna l’actoràs Jude Law, que fa unes caigudes d’ulls entre tremendament humanes i decididament místiques que captiven l’espectador.

Els colors de la sèrie són fabulosos: el roig mercromina dels cardenals, el blanc de la puresa perduda de la infància, el gris polític de les intrigues vaticanes que canten els Manel

Els colors de la sèrie són fabulosos: el roig mercromina dels cardenals, el blanc de la puresa perduda de la infància, el gris polític de les intrigues vaticanes que canten els Manel.

La sèrie juga amb una banda sonora hipermoderna impensable en pel·lícules sobre el Papa, que habitualment venen acompanyades de música més a l’estil de Les sandàlies del Pescador. Hi ha escenes antològiques que estalviarem per no fer malbé l’emoció quan les vegeu per primer cop, i que quan a la realitat tornem a assistir a un conclave, no podrem desincrustar de la memòria.

La dona hi té un paper crucial. La que talla el bacallà és una pulcra Diane Keaton, la germana Mary, que té un paper com de vicepapa o de secretària d’Estat i té una influència personal directa i intransferible sobre el nou pontífex.

Precisament ara que circula la sèrie, el papa Francesc ha demanat que es retiri el seu rostre de les monedes d’euro vaticanes

La dona d’un guàrdia suís és l'única que entén el Papa. L’encarregada de comunicació vaticana encarna aquell aspecte pragmàtic i crematístic que acompanya la institució i que el nou Papa menysprea: no vol màrqueting ni rodes de premsa ni postals ni estàtues amb el seu rostre. La Mare de Déu també va sortint de tant en tant. I la mare del Papa va tornant de manera insistent a la pantalla.

Sorrentino, que ja havia engendrat Il divo o La grande bellezza, ha volgut mostrar el poder i derivats, i ha triat el Vaticà com podria haver escollit la Casa Blanca. Però el poder terrenal amb el diví té molta més força que l’apassionant però finit poder temporal.

No deixa de ser coincident que precisament ara que circula la sèrie The Young Pope, el papa Francesc hagi demanat que es retiri el seu rostre de les monedes d’euro vaticanes. La sèrie serveix per desencadenar una reflexió sobre la soledat del poder i les insistents pressions que acompanyen els homes poderosos. Un dels 7 savis de Grècia, Pítac de Mitilene, ja ho va brodar: “Si voleu conèixer un home, revestiu-lo d’un gran poder”.