Que la revista Rolling Stones dediqui una portada –i amable- a un Papa és inaudit. Bergoglio hi ha debutat, en un cridaner cromatisme groc i lila, amb el titular “El Papa pop”. Des de l’editorial de la revista es justifiquen i escriuen, de subtítol: “Algú es preguntarà què hi fa Bergoglio a la nostra portada. Doncs aquest Papa cada vegada diu coses amb més sentit comú. I cada cop està més sol”. La seva és la soledat d’un líder que fa de tot per no estar aïllat. Té un estil col·legial. Si fos un Papa medieval semblaria un pontífex de cort, perquè sempre està amb gent al voltant. Però no fent-li els honors, que no li agraden gens ni mica, sinó assessorant-lo, acompanyant-lo i intentant seguir-li el pas. Van bojos. És un papa antiprotocol·lari, espontani. I ràpid. Perquè no esquia ni es mou com una gasela, però és veloç com la llum.

En una mica més de mil i una nits, aquell arquebisbe argentí aficionat al mate s’ha assegut a la càtedra de Pere i les va veient passar. Però no assegut còmodament sense fer res. Actua. Ja han passat 4 anys i a l’Església catòlica han canviat moltes coses. Hi ha qui pensa que tot ha estat una operació de maquillatge. Que a la Santa Seu el canvi no és intrínsec, i que aquest vent no ha estat un huracà. Discrepo. Amb aquest Papa Blade Runner, hem vist coses que pensàvem que els nostres ulls no veurien. Ha canviat el protocol. L’ostentació. Ha depurat la cúria: tot és més prim i auster. S’ha posat el focus en els marges. Els darrers són els primers. Arracona el poder i posa el focus en l’essencial. I sobretot, té pressa. Sap que és gran i que en qualsevol moment les forces començaran a minvar. Prefereix confiar que ser un malfiat. És del perfil de qui es tiraria d’esquenes confiat que algú l’agafaria. Li agradaria ser menys centre d’atenció, però si acceptes ser Papa, l’ofici du ineludiblement aquests compromisos. Ell ja ho intenta, i recorda a la gent que han de mirar a Jesucrist, però acull amb resignació cristiana el seu paper. Presenta una mirada a vegades entremaliada, com la tenia també Joan XXIII i Joan Pau II i era més difícil d’endevinar en Pau VI o Benet XVI. Però no ens hem de deixar endur per la bonhomia. És bo, però dues vegades bo seria bobo. Aquest Papa és llest i té un programa: ell repeteix que el seu programa “és l’Evangeli”. Doncs Déu-n’hi-do, si intenta ser revolucionari com l’Evangeli, ho capgirarà tot.

A alguns, creieu-me, aquests quatre anys de tango del Papa pop se’ls estan fent eterns i sospiren per un altre líder menys intrèpid. Ja poden anar esperant asseguts

Recordem què va deixar anar en la seva primera homilia: “Caminar, edificar, construir, confessar. Però la cosa no és tan fàcil, perquè en el caminar, en el construir, en el confessar, a vegades hi ha tremolors, hi ha moviments que no són precisament moviments del camí: són moviments que ens fan recular”. Que premonitori. Feia hores que era Papa i ja pressentia que el seu pontificat seria mogut i amb forces que voldrien tirar enrere. Està forçant l’Església Catòlica a ser més misericordiosa (per això va dedicar l’Any de la Misericòrdia), i ha reintroduït conceptes com amor, tendresa, somriure i perdó, que en alguns esperits encarcarats els costa francament de digerir.

És el Sant Pare popular, el tremend líder que agita consciències, el personatge popular però no populista, implicat amb el món però crític amb els desviaments poc solidaris del planeta. És el pontífex ecologista, el mossèn de poble a la càtedra pontifícia. La història de l’Església té aquests curiosos parèntesis. A alguns, creieu-me, aquests quatre anys de tango del Papa pop se’ls estan fent eterns i sospiren per un altre líder menys intrèpid. Ja poden anar esperant asseguts. Mentrestant, el Papa que no els agrada es continua bellugant. I que no pari la festa.