El privilegi de ser periodista és que tens la sort dels lampistes. Entres a casa de tothom, i sol ser per poc temps. Veus moltes coses, i n’expliques algunes. Gent completament desconeguda un minut abans t’obre confiada el seu domicili, que és una manera d’acollir-te a la seva ànima. És així com acabes infiltrant-te en palaus, presons, hospitals, tanatoris, escoles, ambaixades, passarel·les. Quan algú entra a casa teva, les defenses disminueixen. Estàs exposat. Recordo moltes cases on he estat només unes hores. L’encantador refugi del pare de la intel·ligència emocional Daniel Goleman, enmig de la neu a Massachusetts. La de la Susana Tamaro enmig del camp, amb animals i abelles, moltes abelles. La de la Rosa Maria Pich a Sarrià, mare de 18 fills, que s’acaba de quedar vídua. Les cases atapeïdes de records de la Paloma Gómez Borrero, a Roma i Madrid. La mansió amb gossos pel jardí a Madrid de la Tamara Falcó –bé, la de la seva mare, Isabel Preysler. L’àtic i la pipa del cardenal Cheli al Trastevere. La casa de l’entranyable Jean Vanier, fundador de l’Arca a França. La vil·la l’ambaixador japonès a Roma, que cada cop canvia d’aspecte pel fengshui. I la lluminosa casa de Pablo d’Ors.

Aquesta casa la tinc molt present. I a ell, més. D’Ors és el fundador dels Amigos del Desierto. El seu avi era Eugeni d’Ors. Nascut a Madrid el 1963, aquest sacerdot i escriptor dedica molt de temps a meditar.  L’atracció del seu silenci és magnètica. L’entrevista que li vaig fer va ser d’alta intensitat. A la primera pregunta meva –que ni recordo-, es va imposar el seu silenci. A mi, se’m va fer llarg. Em mirava, jo aguantava la mirada, no se sentia res. I ell pensava la resposta. Al contrari dels mediàtics televisius que dispensen somriures i respostes confeccionades a tort i a dret, Pablo d’Ors no és d’aquest tipus. La meva mare el qualificaria d’home amb “molta vida interior”. És veritat, segur. “Estic convençut que hi ha malalties de l’ànima, ferides que tenim per dins, ombres, que només poden guarir-se amb silenci, per la vida espiritual”, va ser una de les seves primeres respostes.

Mentre evoco Pablo d’Ors, estic mirant l’extraordinària pel·lícula de Malick, Tree of Life. L’arbre de la vida evoca la pèrdua d’un fill, un dels exemples que em va posar d’Ors a l’entrevista. “Per la via de pensar i actuar, aquesta ferida no la solucionaràs. La ferida només la podràs dissoldre –no resoldre- per la via de la contemplació i de la passió”. La ferida, el mal, el dolor... són temes que només surten en entrevistes amb gent que té ganes d’anar a fons, d’exposar-se, de posar-se en joc. Com l’amor. No tothom et parla, i bé, de l’amor. Per a aquest escriptor, estimar és la capacitat de donar i de rebre, i no només de donar, i en una cultura com la cristiana s’ha subratllat fins a la sacietat la importància de donar-se als altres, ajudar a tothom, i s’ha oblidat la part de “com a un mateix”.

Pablo d’Ors ja ve d’una família artística i reflexiva. Va tenir com a mare una filòloga i com a pare, un metge que dibuixava. El seu mestre és el monjo Elmar Salmann, una eminència benedictina alemanya establerta a Roma, un d’aquells professors de filosofia i mística que tothom voldria escoltar una estona. L’itinerari vital de Pablo d’Ors l’ha dut a estudiar a Nova York, Roma, Praga, Viena... Però també a ser capellà d’hospital. Escriu, però sobretot medita. És un home de la paraula, però cada vegada més és un home del silenci. El Vaticà l’ha volgut com a consultor del Pontifici Consell per a la Cultura, una decisió que a alguns catòlics els ha semblat desencertada: hi ha qui veu en Pablo d’Ors un capellà poc ortodox, massa lliure, indòmit, poc gregari. 

Avui que el periodisme té tan mala premsa, reivindico la sort que tenim els qui ens hi dediquem de topar de tant en tant amb Pablos d’Ors. Lampistes de l’escolta i la paraula, tenim el privilegi de creuar les nostres vides, per una estona, amb gent de gran fondària. I portar-les al gran públic. No som elitistes, sinó gent que té sort de trobar-se amb personatges de categoria. Gent que calla, que pensa, que et parla de les ferides interiors i que declina la conversa amb esperança. Mossens que no “van” de sacerdots altius i autosuficients, sinó cercadors que temptegen amb tu i s’aturen, en silenci, on hi ha una mica de claror.