Tailàndia és el país més religiós del món. El 98% dels habitants es confessen budistes. Amb tots els matisos de les enquestes, la dada és rellevant per dos motius. El país més religiós del món no és cristià, ni musulmà. I es troba a l’Àsia. I conté elements “cools” que la religió cristiana i la musulmana no acaben de tenir de cara a la galeria. Com tampoc la jueva. Pablo d’Ors, escriptor, expert en meditació i fundador dels Amics del Desert, em comentava en una entrevista que curiosament, quan anem al dentista, els quadres que ens posen per relaxar-nos solen ser d’inspiració oriental, així com el fil musical. Tota una estètica relaxant. Heu vist mai a una sala d’espera d’un dentista imatges aterridores de la Setmana Santa andalusa? A Occident ens atreu allò que no tenim. El nostre ritme accelerat ens fa pensar que necessitem la interioritat que ens pot fornir l’experiència asiàtica. I el silenci. I és cert, ens manca silenci. A Berlín tenen la famosa sala del silenci, enmig de la ciutat, és una idea magnifica a l’abast de tots els ciutadans que ja podríem anar implantant. És un servei local que seria benvingut, alcaldes estimats.

Quan anem al dentista, els quadres que ens posen per relaxar-nos solen ser d’inspiració oriental, així com el fil musical

Però realment tot el que ens manca és oriental? Per desmitificar-ho, podríem anar recordant que totes les religions monoteistes són asiàtiques. La gent es sorprèn quan veu les marededéus negres, però vaja, la Verge Maria no devia ser ni de bon tros la imatge virginal que ens mostren les aparicions de Medjugorjie, per exemple, que la pinten rossa i blanqueta. I Moisès, i Mahoma, per citar només noms que comencin amb “m”, eren també del veïnat. Les religions monoteistes, al llarg dels segles, han centrat el discurs a remarcar insistentment dogmes i normes. I la lletra ha matat l’esperit. S’han oblidat de potenciar-lo. No per als seus seguidors, que el copsen perfectament, sinó quan s’expliquen i quan es mostren als altres. En canvi, el budisme és per excel·lència una espiritualitat que atreu. I no serà que no tingui disciplina, exigència, dejuni, sacrifici i rituals que costin d’entendre. Nogensmenys, s’ha transmès de manera molt més positiva, pacífica, compassiva i entenedora.

Els monjos i monges budistes tenen una aureola de simpatia i bonhomia. Solen ser creïbles. No sol passar el mateix amb els sacerdots, imams o líders de centres musulmans, o amb rabins. Davant d’ells, s’encenen alarmes. Suspicàcies i recels. Als budistes els perdonem la vida. Als altres, no.  El budisme és encara minoritari a Europa. Les xifres són molt baixes, però la fama és molt alta. Associar espiritualitat amb silenci i amb pau ha estat una de les grans conquestes del missatge budista. El catolicisme, en canvi, ha patit molt l’associació amb el poder i la repressió.

Quan traspassem l’espiritualitat i el massatge al nostre entorn, semblen accions contradictòries. O vas a pregar, o a fer-te un massatge

Quan les parelles que es casen viatgen a Tailàndia, hi ha dues accions que solen formar part del paquet. Una, la visita als temples impressionants budistes. La segona, alguna sessió de massatge tailandès. Pot ser que ho facin el mateix dia, visita cultural al matí, massatge a la tarda. I en aquell context, tot quadra. Quan traspassem l’espiritualitat i el massatge al nostre entorn, semblen accions contradictòries. O vas a pregar, o a fer-te un massatge. Cos i esperit en eterna rivalitat. Potser seria interessant començar a incorporar (que ve de cos, in corpore) la corporeïtat en les religions monoteistes. A recobrar més sentits, a no dissociar-nos tant. El famós “desenvolupament integral de la persona”, al que tantes escoles de Catalunya apel·len, deu voler també dir això: integrar dimensions humanes. No es tracta de confondre la gimnàstica amb la magnèsia, sinó d’unir cos i esperit. La religió no és un concepte cerebral, ni pura acció social. I l’espiritualitat no és elucubració mental i emocional, sinó també corporal i sensorial. A algunes universitats ja s’ofereixen cursos de meditació. És evident que l’Europa racionalista no se n’ha sortit, i les religions, si volen ser útils i reconegudes, poden assajar aquesta via. Deixar-se de tantes abstraccions, i recordar que els seus déus són certament eterns, però que elles són contingents, encarnades i terrenals.