M’he pres un Martini rosso per commemorar els cinc anys de la mort del cardenal Carlo Maria Martini. Evoco així el “Martini vermell”, un dels cardenals més sagaços i llestos dels darrers temps a qui es titllava de ser rosso precisament per les seves idees avançades. Abans de morir, va dir que l’Església està “200 anys enrere”. Ja se sap, que la gent gran, beneits i nens petits professen la veritat. Martini era arquebisbe de Milà, rector del Pontifici Institut Bíblic i de la Pontifícia Universitat Gregoriana i va inventar la Càtedra dels No Creients. Convençut que calia més misericòrdia i menys regulació a cop de dret canònic, era una eminència de les d’abans, un eclesiàstic elegant que apostava per l’autenticitat. Demanava a la gent que prengués decisions, “perquè sense risc no hi havia vida”. Una frase molt bona de Martini que subscric sovint és aquesta: “Déu perd l’equilibri, es compromet, se situa al nostre costat perquè siguem nosaltres els qui ens exposem. La vida humana és risc”.

Els cristians més progressistes adoraven Martini perquè representava una bola d’oxigen en uns moments en què la llibertat de pensament estava encotillada. Martini era el Papa que molts haurien volgut, però no tenia les aliances necessàries, ni era el moment. L’últim cop que el vaig veure va ser a la Pontifícia Universitat Gregoriana, on va venir a fer-nos una Lectio Divina, una sessió de meditació bíblica. Ell, expert en estudis bíblics, era auster però eloqüent, i captivador com un encantador de serps. Martini imposava i feia respecte. No hi ha massa Martinis, després d’ell, amb aquesta autoritat.

Martini ja deixava caure perles ecologistes i de justícia social que després hem anat sentint en paraules del papa Francesc

En el seu darrer escrit, ja retirat a Jerusalem, Martini ja deixava caure perles ecologistes i de justícia social que després hem anat sentint en paraules del papa Francesc. “L’Església està cansada, la nostra cultura ha envellit, les nostres esglésies són grans, les cases religioses buides”. La diagnosi era demolidora. Convidava a buscar persones “lliures” i “properes a la gent com ho van ser el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes d'El Salvador”. El cardenal desafiava el Papa i els bisbes a trobar 12 persones fora del circuit convencional per a llocs de direcció, gent propera als pobres, en sintonia amb els joves i que experimentin “coses noves”. Aquest prelat demanava “conversió”, i “reconèixer els propis errors”. Reclamava una tornada a escoltar la Paraula de Déu, “simple”. Per Martini, el retorn a les fonts bíbliques era un requisit per a una vigorosa vida espiritual. El preocupava que l’Església no tingués prou nervi ni coratge. Martini era molt fi especialment quan reflexionava sobre la mort. Ell reconeixia que durant la vida havia lamentat moltes vegades que Déu no hagués alliberat els humans d’aquesta necessitat de morir-se. Però va anar entenent que “si no hi hagués la mort, no faríem mai un acte de ple abandonament a Déu, tindríem sempre una sortida d’emergència, una garantia”. En canvi, la mort és confiar cegament en Déu, sense saber ben bé on ens durà. I Martini, imaginant-se al cel, confessava que a vegades es deia a si mateix: “Aniré a saludar Mozart, Bach, i després, què faré? M’avorriré!”. Però recapitulava i creia que “havia de tenir confiança i pensar que la vida que vindrà és realment la glòria”. Martini tenia una mirada penetrant, de nen entremaliat controlat. No era “tebi” eclesialment parlant, va dir el periodista Jordi Llisterri quan va morir, que afegia: “La seva autoritat no provenia de la seva carrera eclesiàstica, sinó del seu profund coneixement de la Bíblia i la seva capacitat de comunicar-ho (d’anunciar-la)”. Martini avui ressona, es rellegeix, se cita, es recorda, s’imita. I s’enyora. La seva és una ombra de color cardenalici (o de pur Martini negre) que fa llum.